A Ontinyent, els preus de l’habitatge continuen pujant mentre l’accés a una llar digna es fa cada vegada més difícil. Hi ha alternatives, però afrontar-les de veritat implica qüestionar un model que ha convertit l’habitatge en un negoci.
Ontinyent no viu en una bombolla i, per això, els grans problemes socials que travessen el nostre país també arriben a la nostra ciutat. I un dels més importants és, sens dubte, l’habitatge.
Per a cada vegada més persones, especialment per al jovent i les famílies treballadores, emancipar-se o simplement trobar una llar digna s’ha convertit en un problema. I les dades ho confirmen: a Ontinyent, el preu de venda de l’habitatge ha augmentat un 22,4 % en només un any, fins als 1.131 euros per metre quadrat. En el cas del lloguer, l’increment interanual ha sigut del 18,7 %, fins als 7,1 euros per metre quadrat.
Però davant d’aquesta realitat se’ns continua repetint el mateix discurs: falta oferta i cal construir més, com si construir habitatges, per si mateix, garantira que la gent poguera accedir-hi.
El problema és que l’habitatge s’ha convertit també en un actiu d’inversió. Quan una casa deixa de ser principalment una llar i passa a ser una oportunitat per a obtindre rendibilitat, les necessitats de les persones queden subordinades a les del mercat.
I això també ho veiem a Ontinyent, on, segons dades publicades per Levante-EMV, onze propietaris concentren 172 habitatges, mentre que 648 habitatges estan en mans de 273 societats privades; d’aquestes, sis empreses acumulen 95 habitatges.
Mentrestant, continuem veient infrahabitatges, pisos on s’han eliminat espais comuns per convertir-los en habitacions, baixos convertits en habitatges i edificis que necessiten rehabilitació. Al Poble Nou i la Vila trobem habitatges que necessiten una recuperació profunda, però també preus que dificulten l’accés de les persones amb salaris normals.
Per això, el problema no és únicament quants habitatges construïm. És quin habitatge construïm, per a qui i amb quin objectiu.
I què pot fer l’Ajuntament?
És cert que un ajuntament no té totes les competències en matèria d’habitatge, però això no significa que no puga fer res. Pot adquirir habitatges i incorporar-los al parc públic, impulsar la rehabilitació, mobilitzar habitatges buits, reservar sòl per a habitatge protegit, intervenir en barris degradats i desenvolupar polítiques de lloguer assequible.
I tenim exemples de municipis on governs d’Esquerra Unida han apostat precisament per aquest camí.
A la Vall d’Uixó, des de la regidoria d’habitatge d’EUPV, es va impulsar un projecte de regeneració urbana de llarg recorregut al barri de les Granges, barri obrer que estava totalment degradat al 2021, amb actuacions sobre 504 habitatges i més de 37.000 metres quadrats d’espai públic. Un projecte que no es resol en una legislatura, sinó que necessita anys de planificació, inversió i treball continuat.
A Aspe, EUPV també ha impulsat polítiques orientades a incrementar el parc públic d’habitatge i facilitar l’accés al lloguer assequible, demostrant que un ajuntament pot utilitzar els seus recursos per ampliar l’oferta pública i no deixar l’accés a una llar exclusivament en mans del mercat.
I a Marinaleda, on Esquerra Unida governa des de 1979, existeix un model d’habitatge municipal basat en la promoció pública i en l’accés a cases amb lloguers molt baixos. Un model amb dècades de desenvolupament que demostra, amb totes les diferències que hi ha entre municipis, que quan l’habitatge es tracta com una política pública sostinguda en el temps es poden construir alternatives al mercat immobiliari convencional.
Aquests exemples no són receptes que es puguen copiar directament a Ontinyent. Però sí que demostren una cosa: hi ha marge per a actuar quan existeix voluntat política. El problema és que això requereix planificació, recursos i, sobretot, qüestionar interessos econòmics.
Realment volen canviar aquesta situació?
Aquesta és la qüestió de fons; ni el govern local, ni l’autonòmic ni l’estatal han demostrat, al nostre entendre, una voluntat suficient per abordar les causes estructurals de la crisi de l’habitatge.
Perquè fer-ho de veritat significa tocar interessos, qüestionar que l’habitatge siga un actiu d’inversió i posar límits a una lògica de mercat que beneficia especialment qui ja acumula patrimoni.
És molt més fàcil anunciar una nova promoció, concedir una ajuda o posar un pedaç que construir un parc públic d’habitatge, rehabilitar barris sencers o intervenir sobre les causes estructurals del problema.
Però la crisi de l’habitatge no ha aparegut d’un dia per l’altre, sinó que és el resultat de dècades en què s’ha permés que l’habitatge es convertira en una mercaderia més. I un problema estructural necessita solucions estructurals.
A Ontinyent necessitem un pla municipal d’habitatge a llarg termini, amb recursos, objectius concrets i continuïtat. Necessitem més habitatge públic, rehabilitar els nostres barris, garantir que els nous projectes siguen accessibles per a la classe treballadora i evitar que la recuperació urbana acabe expulsant els veïns que hi viuen.
Des d’Esquerra Unida Ontinyent ho tenim clar: l’habitatge és un dret, no un negoci. Per això secundem les mobilitzacions per un habitatge digne. Perquè treballar hauria de permetre viure amb dignitat i perquè tindre un sostre no pot convertir-se en un privilegi.
Habitatge per a viure, no per a especular.