Durant molts anys, el diumenge de Festes no acabava als carrers d’Ontinyent. La celebració tenia encara una cita més, una d’aquelles que donaven a la nit un caràcter especial i que portava la Festa fins al riu. Allí, entre barques, foc, pólvora i espigues, Mariners i Moros Marinos protagonitzaven la Nit del Riu, un acte que amb el temps va desaparéixer, però que va deixar una empremta difícil d’esborrar entre aquells que el van conéixer.
Jo era només un xiquet quan aquella tradició va arribar al seu final. Tenia sis anys i, per tant, els meus records són necessàriament limitats. Però la Nit del Riu ha continuat present al llarg de la meua vida festera, primer per tot allò que vaig escoltar contar i, molts anys després, perquè vaig tindre l’oportunitat de participar en l’intent de recuperar-la.
La Nit del Riu tenia com a escenari el riu Clariano i allí els Moros Marinos i els Mariners tenien un protagonisme especial. Les barques baixaven pel riu, les dues comparses es trobaven i es representava una mena d’enfrontament. Hi havia foc, carcasses, espigues i tota una posada en escena que convertia aquell racó d’Ontinyent en un escenari fester completament diferent.
Per als Moros Marinos, a més, aquella tradició tenia una vinculació especial. Durant molts anys vam mantindre el costum de cremar espigues, fins i tot quan la Nit del Riu ja havia desaparegut. Recorde les espigues al raconet de la comparsa i també a la plaça de Baix. Era una d’eixes coses senzilles que formaven part de la nostra manera de fer Festa i que, a poc a poc, també es van perdre.
Després de 1961, la Nit del Riu va quedar en el record durant dècades. Fins que molts anys després va sorgir la voluntat de recuperar-la. I he de reconéixer que aquella iniciativa em va il·lusionar especialment. No sols perquè era un acte antic de les nostres Festes, sinó perquè, com a Moro Marino, sentia que una part d’aquella història també ens pertanyia.
Aquella recuperació va tornar a reunir Moros Marinos i Mariners al voltant del riu. Es va preparar una representació amb actors, barques, efectes, música, foc i una important posada en escena. El primer any no tot va eixir com estava previst. Havíem treballat molt, estava pràcticament tot muntat, però van aparéixer problemes amb el text i amb alguns aspectes de la representació que no estaven suficientment documentats històricament. Els qui havíem de participar acabàrem interpretant sense parlar directament, mentre altres veus posaven les paraules.
El segon any va ser una altra cosa. L’acte va agafar forma, la representació estava molt més definida i la resposta del públic va ser extraordinària. Han passat els anys i és evident que no podem pretendre recuperar les coses exactament com es feien fa seixanta o setanta anys. La societat ha canviat. Sempre he pensat que es podria estudiar alguna fórmula. Potser no recuperar tota la Nit del Riu tal com era, però sí alguns dels seus elements. En el cas dels Moros Marinos, per exemple, tornar d’alguna manera a aquella tradició de les espigues podria ser un bonic homenatge a tota aquella gent que durant tants anys les va cremar al costat del riu Clariano.
Quan pense en tot allò, no ho faig únicament amb nostàlgia. Ho faig pensant que una Festa tan gran com la d’Ontinyent també s’ha construït amb actes que un dia van desaparéixer, amb costums que només continuen en la memòria i amb persones que van treballar perquè no es perderen.
La Nit del Riu és una d’eixes històries.
Fotos: Pepe Valor