Pot ser que el títol d’este article no faça justícia a la història que desgrana. Perquè han sigut més de cent anys caminant, però sí que és veritat que són cent anys de camí sol, sense tutela, amb identitat pròpia, de la consecució d’un anhel llargament perseguit.
La nostra veïna població de Fontanars dels Alforins ha iniciat el compte arrere per a la celebració del seu centenari com a municipi, la història de l’emancipació i constitució d’un poble que, fins a eixe moment, havia viscut a l’ombra del seu germà major, Ontinyent, de qui depenia judicialment i administrativament.
Els temps de la partida dels Alforins es remunten a l’època del rei Jaume I, concretament en un document datat l’any 1256 en el qual el monarca lliurava estes terres als habitants de la Vila d’Ontinyent, raó per la qual esta partida, rica en agricultura i de població dispersa, quedava enquadrada sota la jurisdicció de la capital de la Vall d’Albaida.
Els anys que engloben el segle XIX són els de l’evolució quant a nombre d’habitants. Els Alforins, que ja comencen a usar l’acabe Fontanars a partir dels segles XVII i XVIII, veu incrementar la seua població. En 1820 compta amb uns 400 habitants per a passar a 1.100 al voltant de l’any 1867.
Fontanars comença a ser una realitat fins i tot per descobrir, encara que alguns ja obvien els Alforins en uns certs textos per a posar en relleu el que començarà, algunes dècades després, a ser el nom de la nova població. La raó és que, l’any 1860, el magistrat Joaquin José Cervino, qui va ser alcalde d’Ontinyent i autor del text de les ambaixades que es representen en les festes de moros i cristians de la nostra ciutat des de 1860, ja indica allò de “Pereceran tus bravos. Sangre y fuego tendrán del Agrillente a Fontanares”, frase que es recita durant l’ambaixada mora.
Ontinyent ja començava a quedar lluny dels Alforins perquè aquell augment demogràfic també anava acompanyat de més moviment social i econòmic i requeria d’uns serveis que quedaven a una jornada de treball, en desplaçaments difícils i lents, una cosa que aquell més d’un miler d’habitants no podia sostenir. Començava ja eixe moviment per a aconseguir que aquelles terres es convertiren en municipi independent. L’any 1849 ja s’autoritza que matrimonis i funerals es puguen realitzar en el mateix nucli. Però no és suficient. Ja es necessita alguna cosa mes perquè davant la distància ja s’ha fet fort una personalitat pròpia i la idea que aquella antiga partida es puga gestionar de manera independent.
L’any 1924 obri la llanda. És l’any del primer intent seriós de segregació. Els veïns es reuneixen i sol·liciten a Ontinyent la independència del que ells ja consideren el seu poble. Però la petició és rebutjada. Este contratemps no talla les ales. Mé bé al contrari, el sentiment de pertinença pròpia fa que l’any 1926 es plantege de nou la situació, esta vegada davant el govern de la nació. Crescuts per l’Estatut Municipal de l’any 1924 que afavoria la creació de noves poblacions, els habitants de Fontanars ja no desistirien de la seua obstinació.
El dia arriba el 5 d’agost de 1927, quan es firma el Reial decret llei pel qual s’accedeix a la segregació de les quatre partides dels Alforins del terme municipal d’Ontinyent. Naixia Fontanars, una acció culminant conjunta entre llauradors i propietaris que va tindre la decisiva influència del comte de Salvatierra. El nou ajuntament es va constituir el 15 de setembre de 1927 i, a partir d’ací, es va començar a construir un poble. Safareig públic, retolació de carrers, construcció d’una escola o la instal·lació d’una caserna per a la Guàrdia Civil. En definitiva, un poble amb serveis i per al servei dels seus habitants.
L’any vinent, doncs, Fontanars dels Alforins, nom oficial des de l’any 1992, celebrarà el seu centenari com a municipi independent però la maquinària ja està en marxa per a la celebració de tal efemèride.
Estarem al corrent de tot allò que se celebre per a recordar l’emancipació de la nostra veïna i benvolguda població de Fontanars dels Alforins, cor de la “Toscana Valenciana”.