Hi ha moments en política que diuen molt més d’una persona que tots els seus discursos. Moments en què cal triar entre un mateix i allò en què creu. I és precisament aleshores quan es demostra que no tots som iguals.
La dimissió d’Óscar Puente m’ha fet reflexionar sobre una cosa que els qui fa anys que militem en un partit polític coneixem bé: la diferència entre formar part d’un projecte col·lectiu i utilitzar un projecte per a construir una carrera personal.
No pretenc llevar importància al que ha passat ni convertir una dimissió en un acte heroic. Hi ha víctimes, hi ha responsabilitats que cal aclarir i decisions que s’hauran d’examinar. La investigació ha d’arribar fins al final. Però també crec que mereix ser reconegut que algú faça un pas al costat quan considera que la seua continuïtat pot perjudicar allò que representa.
I hi ha una cosa que no hauríem d’oblidar: una tragèdia amb desenes de víctimes exigeix respecte. Per això resulta especialment desafortunat convertir-la en un joc de paraules. En el ple d’Ontinyent, Natàlia Enguix va fer broma dient que, en matèria d’habitatge, «al PSOE també li havia passat el tren». No hi ha cap gràcia en utilitzar així una tragèdia que encara fa mal a tantes famílies. La política pot ser dura, però no hauria de perdre mai la humanitat.
Militar en el Partit Socialista, almenys tal com jo ho entenc, no consisteix simplement a portar unes sigles, ocupar un càrrec o guanyar unes eleccions. És creure que la societat pot avançar cap a una major justícia social, cap a més igualtat i cap a un futur en què les oportunitats no depenguen dels diners que tinga cadascú a la butxaca. És formar part d’una història que va començar molt abans que arribàrem nosaltres i que ha de continuar molt després que ens n’anem.
Per això, quan algú anteposa aquest projecte a les seues pròpies aspiracions, demostra que ha entés una cosa fonamental: cap polític és més important que les idees que diu defensar.
I és ací on apareixen les diferències. No parle de situacions idèntiques ni pretenc comparar una dimissió davant d’una tragèdia amb les decisions de la política municipal. Parle d’una cosa més profunda: de dues maneres diferents d’entendre per a què serveix la política.
A Ontinyent sabem que no cal parlar en abstracte. Hem vist qui, després de construir la seua trajectòria sota unes sigles socialistes, va trencar amb el partit, va alçar una marca pròpia i va acabar compartint govern a la Diputació amb el Partit Popular. Una trajectòria que cadascú podrà justificar com vulga, però que planteja una pregunta inevitable: què queda de les conviccions quan, per a conservar espais de poder, s’acaba pactant amb aquells que abans es presentaven com a adversaris?
En política local s’ha arribat a resumir aquesta manera d’entendre els pactes amb una expressió molt gràfica: ‘casar-se per diners’. No es tracta de retreure a ningú que canvie de partit o emprenga un camí propi. Tothom té dret a fer-ho. La qüestió és quins principis es mantenen en aquest camí i quins es deixen arrere quan el poder està en joc.
Es pot continuar guanyant eleccions, ocupant càrrecs i acumulant poder. Però guanyar no sempre significa avançar. I encara menys si, pel camí, es renuncia a transformar la societat i se substitueix un projecte de progrés per un altre l’objectiu principal del qual pareix ser mantindre’s davant dels qui abans eren companys.
Sempre he pensat que els èxits individuals, per importants que siguen, tenen un recorregut limitat. Els avanços que realment canvien la vida de la gent són els que perduren, els que formen part d’un projecte compartit i els que altres poden continuar quan nosaltres ja no hi som.
El socialisme no va nàixer per a garantir carreres polítiques. Va nàixer per a canviar una societat profundament injusta. Aquesta diferència, que alguns poden considerar una qüestió de romanticisme polític, continua sent per a mi allò que dona sentit a la militància.
No tots som iguals. No perquè uns siguem millors persones que altres, ni perquè el nostre partit estiga lliure d’errors sinó perquè hi ha diferents maneres d’entendre per a què serveix la política.
Hi ha qui necessita que un projecte estiga al seu servei. I hi ha qui entén que és ell qui ha d’estar al servei d’un projecte.
I entre aquestes dues maneres de fer política hi ha tota una declaració de principis.