A vegades la vida dona moltes voltes, és tremendament capritxosa i porta a situacions curioses i a coincidències en el temps. El 12 d’octubre els vestits de les comparses morocristianas d’Ontinyent desfilaran per la Quinta Avinguda de Nova York en el que serà un esdeveniment històric per a la nostra ciutat i per a les seues festes i que ve a col·locar un mes que digne colofó a este primer any de festes d’interés turístic internacional. Però va haver-hi un dia, un mes, un any en concret, en què una part d’eixos Estats Units d’Amèrica van estar a Ontinyent, en les seues festes de moros i cristians tot i que en la seua visita encara no havia obtés l’estatueta daurada.
Corria el mes d’abril de l’any 1983 quan amb veu entusiasta Luise Rainer, l’actriu més longeva de Hollywood, anunciava la primera pel·lícula espanyola que guanyava un Oscar, “Volver a empezar”, dirigida per José Luis Garci i interpretada, entre altres, per Antonio Ferrandis. Ferrandis, valencià de Paterna, era ja un actor consolidat dins del cinema espanyol amb nombrosos treballs, encara que el suport definitiu li arribaria també en un mes d’octubre, concretament l’11 d’octubre de 1981, amb l’estrena d’una sèrie televisiva, “Verano Azul”, amb la interpretació d’un personatge inoblidable que va marcar a diverses generacions, el de “Chanquete”. En la pel·lícula de Garci, Ferrandis interpretava a Antonio Albajara, escriptor espanyol Premi Nobel de Literatura que, després d’anys d’exili, torna per un motiu que només ell coneix a la seua terra natal, Gijón (molt recomanable visitar esta ciutat i els espais que apareixen en la pel·lícula), on torna al camp de l’Sporting, equip del qual havia sigut jugador, i on es retroba, després de llargs anys, amb el seu amor de joventut.
I enmig d’aquella voràgine de fama i esplendor que envoltaven a Antonio Ferrandis, en la cresta de l’ona per la interpretació d’un vell mariner a la mítica sèrie “Verano Azul”, l’actor visita Ontinyent convidat per l’empresari Rafael Sanchis amb motiu de l’entronització de la seua filla com a Reina de Festes de l’any 1982. La veritat és que la visita d’Antonio Ferrandis a Ontinyent va ser motiu d’enorme expectació entre la ciutadania, convertint-se en tot un referent en tots els àmbits en els quals es presentava. Un any especial aquell de 1982, l’any de Naranjito, l’any en què per primera vegada l’entrada desfilava per l’Avinguda Daniel Gil deixant arrere el carrer Dos de Maig en un intent, un mes que va començar a sumar, de millorar la festa i que va ser àmpliament celebrat per festers i públic en general. I ací va estar Antonio Ferrandis, o “Chanquete”, com li vulguem cridar, gaudint de la festa en tota la seua esplendor, abillat amb la gel·laba de la comparsa Mudéjares, fent gala i honor al seu amfitrió, component d’esta, gaudint d’aquelles festes de canvi. Un mes d’agost especial per tindre entre nosaltres a tan gran figura del nostre cinema, amb papers inoblidables a la seua esquena.
Ferrandis va estar quasi una setmana a Ontinyent veient el pregó de festes, participant dels alardos i eixint triomfant en una carrossa envoltant de xicalla, rebent l’estima de tot un poble, més bé pel personatge immortal de Chanquete. Espai destacat mereix la desfilada d’alardos dels Mudejares, amb una samarreta que per davant portava la imatge de l’actor de Paterna i per darrere el nom de ‘Chanquete’. En definitiva, la vestimenta mudèjar portava la samarreta estampada la figura del propietari de la Dorada. Curiosament, el mateix actor va declinar eixir amb eixa samarreta perquè volia participar dels alardos tal com era ell, amb la gorra de mariner i la pipa. En definitiva, pura essència Chanquete. A més, la banda d’Atzeneta va interpretar des de l’inici fins al final dels alardos la sintonia de la sèrie Verano Azul. Ferrandis va participar de la desfilada de dijous a la nit, abrigat per evitar aglomeracions de fans.
L’endemà va ser una festa multitudinària. La carrossa amb xiquets i xiquetes coronat per la figura de Chanquete va ser l’estrella de la desfilada, des de baix, des de les balconades tots volien saludar al vell mariner.
Veient l’entrada de moros i cristians d’Ontinyent estic convençut que esta festa només es pot donar en la nostra terra, on sobra l’art, la imaginació i la fraternitat. En esta festa s’unix tota classe de gent, perquè hi ha ganes de festa, ganes d’alegria, ganes de germanor… ganes de viure
Aquell mes d’agost de l’any 1982 el cinema va visitar Ontinyent i les seues festes. L’actor va veure la funció en primera persona, i quan es va abaixar el teló, van començar a sonar aplaudiments eterns.
