Halloween s’hi remunta a les ancestrals i antigues tradicions paganes d’origen celta que tractaven, per una banda, d’acomiadar a Lugh (el Déu del sol) i, per altra, donar el tret d’eixida a l’any nou.
Al llarg del temps, aquest ritual va anar evolucionant i incorporant nous elements; configurant-se i exportant-se així a molts altres indrets del món.
S’hi creia que, durant la nit prèvia a l’1 de novembre, els esperits emprenien el seu viatge al més enllà. Vagaven per la terra juntament amb fades, dimonis i altres variades, terrorífiques i espantoses criatures.
És clar que ningú volia ser posseït i arrossegat als incerts, temibles i funestos confinaments de l’obscuritat. Per això, els celtes -hàbils i intel·ligents com eren-, tractaven de combatre i esquivar la por disfressant-se i pintant-se el cos; confonent les esgarrifoses ànimes en trànsit.
La cultura popular ja entenia aleshores que, davant l’amenaça, potser, el més brillant, siga mimetitzar-se, camuflar-se i, si cal, fins i tot fingir-se mort.
En aquests casos, passar desapercebut és una tècnica i una ferramenta de supervivència bàsica i útil. No cridar massa l’atenció és clar que no et feia destacar, però, potser, et permetia, en aquella cruenta i difícil època, allargar una mica més la ja de per si pobra i magra esperança de vida.
I per què diem tot açò? Doncs perquè, en ple segle XXI, els avanços científics ens han proporcionat certesa i explicacions racionals basades en el seny i l’empirisme. Ens hem convertit, en general, en éssers menys supersticiosos. Ja no temem enfrontar-nos als fantasmes de la discrepància o combatre les amenaces de la dissidència.
De la mateixa manera, el desenvolupament d’un estat organitzat, basat en normes de convivència pacífica i estructurada, han possibilitat el reconeixement i l’eclosió de drets humans tan bàsics com la llibertat d’expressió.
Les democràcies evolucionades, malgrat les seues mancances, garanteixen ara seguretat per a les opinions discordants i, evidentment, ens atorguen capacitat per poder dir la nostra sense por a ser represaliat.
Una cara perillosa
Però eixa llibertat té també una cara perillosa: La proclama i el llançament de missatges fal·laços i enverinats per persones amb tarannà d’escassa moralitat.
Ja no importa a qui s’hi puga ferir. No s’hi valoren les sensibilitats. No compta si l’atac arriba farcit de mentides o, en definitiva, si l’emissor té certeses immutables… El punt transcendent és, senzillament, la maquiavèl·lica tècnica de convèncer -siga quin siga al preu…-.
Actualment no cal canviar de vestuari per sobreviure als esperits de la foscor, per dissuadir-los… Ara, senzillament, s’engalana la paraula i s’utilitza la retòrica com a mecanisme de seducció. La finalitat, no obstant, continua sent la mateixa: enganyar.
El transvestisme polític té l’extraordinària capacitat de canviar d’aparença segons el lloc on s’hi troba, el moment on viu i l’audiència que l’acompanya. Allò genuí està en crisi i revalora l’identificable, allò tradicional…
El partit socialista, al llarg dels seus 140 anys d’història, ha hagut de conviure amb els fruits de la globalització i els convencionalismes. Ha aprés a adaptar-se a la invasió i a la conquesta d’eixa festa de Halloween permanent que, ara, s’hi manifesta més enllà de les cases i els carrers.
Adalils de les tenebres apocalíptiques s’han quedat a viure al parlament, a les redaccions periodístiques i a les tertúlies televisives on, com s’hi pot comprovar, s’amaguen variats i sinistres personatges que- aquests sí- fan molta por.
I és cert. No ho neguem. El partit socialista tampoc és el que era… Ha evolucionat i s’ha adaptat a les circumstàncies i a la realitat social a mesura que anava passant el temps. En Suresnes s’abandonà el marxisme per modernitzar les tesis ideològiques -tot en consonància amb la socialdemocràcia que liderava Europa-.
Ens haurem pogut equivocar. Haurem errat i decebut, però, no obstant, mai hem renunciat als nostres valors, a la nostra arrelada essència: la lluita contra la desigualtat, la defensa de la justícia social, la solidaritat, la llibertat i la universalització de drets humans…
Avanços i conquestes que s’han produït baix governs del PSOE com a actor clau en la construcció d’un estat del benestar fonamentat, bàsicament, en polítiques progressistes. Mesures basades en significatius augments de la protecció i de les garanties per a famílies de classe mitjana i treballadora.
Per tant, som els que sempre hem estat. Els que hem crescut, patit i madurat amb els èxits i derrotes d’aquest país. Els somiadors de les lluites exiliades. Qui consolidaren i transformaren aquella jove i tremolosa democràcia.
Partits convertits en experts del truc or tracte
Altres partits, per contra, han decidit convertir-se en experts del “truc o tracte”. Els componen i configuren persones que es transmuten. Gent sense ideologia que ha tastat les llepolies del poder i, ara, l’objectiu, radica en continuar mantenint la cistella plena.
Quarantamaules, Butonis i Bubotes mai retrocedeixen… El seu destí està lligat a l’inexorablement pas del temps: a la nit que pretenen prolongar. Als minuts que queden fins a l’alba.
Els monstres valencians comencen així el seu peregrinar per barris on -en molts casos- la comitiva és més nombrosa que el veïnat. Però cal fer soroll!
Càmeres, fotos i somriures s’hi mesclen amb vídeos, palmes i guirigall!
Què passa quan no hi ha tracte? Doncs que toca canviar el “truc”…
Els bons monstres mai accepten qualsevol contrarietat. No és possible retirar-se quan s’està tastant el dolç! Llepolia o malifeta: no hi ha contemplació!
La cucafera està nerviosa… Mira el rellotge de nou. La llum comença a emblanquir el llunyà i vast horitzó. Amb pressa toca la porta quan se l’escolta preguntar…
Truc o tracte?