“Si continue sent futbolista és per poder jugar en camps com El Clariano”
Les efemèrides, encara que les circumstàncies no acompanyen, sempre han de ser dignificades. Este passat 10 de gener va fer 75 anys de la inauguració d’un temple esportiu, d’un teatre dels somnis, d’un lloc que ha marcat a diverses generacions. L’estadi El Clariano està d’aniversari.
No exagerem gens ni mica en afirmar l’anterior i la frase que encapçala aquest article és la que millor representa el sentir de molts aficionats. La frase la va pronunciar Raúl Manrique, un d’aquells integrants de la plantilla de l’Ontinyent que va jugar l’última promoció d’ascens a segona divisió. Pot ser que Manrique no haja sigut el millor jugador que ha vestit la samarreta de l’Ontinyent. El que és clar és que ha sigut un dels futbolistes més nobles, sincers i que millor han entés el que era defendre un escut i jugar en un camp de futbol concret.
El Clariano és fill de la ciutadania d’esta ciutat, la que es va posar a la feina quan es va requerir la seua ajuda per a la seua construcció. S’abandonava per sempre el camp de la farinera, on el club va nàixer i va fer els seus primers passos. Però és El Clariano qui transforma a l’Ontinyent. A partir d’ací es van succeint els episodis més gloriosos d’una entitat que va transformar el seu camp en un fortí inexpugnable i en un escenari que va captivar a tots. Si abans citàvem la frase de Manrique, no podem obviar una altra llançada per Robert Fernández, jugador del València, Barcelona i Vila-real que va tornar a redebutar a Ontinyent després de la seua tornada al València en el partit que va servir per a inaugurar l’enllumenat elèctric de l’estadi;
“A El Clariano jo no volia vindre ni en partit amistós”.
I és que El Clariano no va ser ni és sols futbol. És l’estrenya al rival, l’abrigall a l’equip, són les vesprades dels purets, vesprades de pluja, fins i tot de neu, vesprades gèlides i vesprades abrasadores, vesprades de la Marxa Radetzky, Barras y Estrellas o Desafio Total. Vesprades de càntics, palmes, ovacions, frustració, tristesa, vesprades de somriures i de llàgrimes. Vesprades d’abraçades, de compartir graderia amb mil i un entrenadors, de les remuntades en la porteria bona, vesprades de comiats. I és que tot cap en 75 anys d’història.
“Jo no volia anar a jugar a El Clariano perquè allí no guanyaves mai”.
Són moltes les frases que defineixen el nostre coliseu. Esta última d’Emili Isierte, porter del Castelló que va mossegar la pols en la seua visita a El Clariano és molt clarificadora. L’Ontinyent va basar els seus èxits al costat de la seua gent, en el seu camp.
I el fortí que compleix anys també pentina canes i té arrugues. S’acosta, si no hi ha martingales pel mig, un canvi que transformarà El Clariano i el deixarà d’acord amb els nous temps. Pot ser un bon regal d’aniversari, doncs bé, s’ho mereix.
El Clariano s’ha convertit en un dels escenaris esportius més emblemàtics del futbol valencià. Ascensos, permanències, descensos, partits internacionals (sí, Iniesta de la meua vida va jugar en El Clariano amb la rojita). I com a escenari emblemàtic, per a tots aquells que hem tingut la sort alguna vegada de jugar allí, és un moment inoblidable i, possiblement amb la perspectiva del temps, un dels dies més feliços. Jo mateix tinc la immensa sort de dir que un dia vaig jugar en El Clariano.
El Clariano ha complit 75 anys. La torreta, el seu símbol extern, per la qual cosa és famós i que millor l’identifica, és la fidel i silenciosa testimoni de tantes vesprades de glòria i desesperació. La que ha llaurat un caràcter i una personalitat, l’ADN Ontinyent.
Com bé diu la pàgina web del club, estimem-lo. Tenim un tresor anomenat El Clariano.