18.9 C
Albaida
Dijous, abril 18, 2024
HomeOpinióSer Junior és molt més que anar de campament i anar a...

Ser Junior és molt més que anar de campament i anar a missa, és fer comboi

Qualsevol persona que no haja passat hores i hores (i més hores) entre les parets que donen forma al Sótano, fàcilment podrà entendre els campaments i la missa com la cara i la creu de la moneda que suposaria ser Junior de Sant Josep.

Passar una o dues setmanes fora de casa, la part bona. Escoltar el sermó de don Alberto, don José Maria, Xesco o don Rafael, el preu a pagar per aquestes vacances. Vacances pagades per a uns. Feina no remunerada per a molts altres.

Però com és d’esperar, un campament no arriba ja muntat. Ni els jocs estan pensats i preparats esperant-nos en La Minas, en Arcas o en Talayuelas. Tampoc les reunions que fan fort un equip estan escrites. Tot això, com és lògic, comporta una preparació que es tradueix en hores de feina. I això son els Juniors, hores i hores en companyia dels educadors. Al menys així els recorde en la meua etapa com a educador i coordinador.

Més enllà de pintar cartells i tallar cinta de Bolinches (per al que siga, però sempre hi havia alguna cosa a fer amb cinta de Bolinches. I amb precinto. Amb permanents no, que d’això mai en trobaves), ser Junior era fer mes hores que un rellotge. I amb les hores el comboi. I va ser ací on vaig començar a utilitzar aquesta paraula. Comboi.

Internet ho explica bé:

En valencià fem servir la curiosa expressió popular «fer comboi», sinònim d’abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S’utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abelleix fer és amb més gent, amb un comboi.

Fer comboi suposava quedar-se fins la matinada preparant l’activitat del dia següent i, després de vàries hores, quedar-se alguna més en la porta. No fora que ens quedara alguna cosa per contar-se abans de tornar a ajuntar-se poques hores després.

Fer comboi era planejar dinars que acabarien sent també sopars. I fins i tot en alguna ocasió desdejunis. Més ocasions de les que desitjaria una mare, la veritat.

Fer comboi era fer partícips els nostres equips de xiquetes i xiquets del bon ambient que es respirava entre el grup d’educadors. Fins el punt de voler crear el nostre propi equip per a posar-se a l’alçada dels vertaders protagonistes. Els Pikoles o l’Olleta són un bon exemple d’açò que dic.

I de tot eixe comboi naixen amistats. Des d’aquella que comença preparant campament i acaba amb l’últim Unidos al recinte firal fins a la que perdura molts anys després d’haver penjat la panyoleta. I això són els juniors. Comboi, comboi i més comboi.

I sí. Escric aquest article des de la nostàlgia de no publicar al Canut.  

ARTICLES RELACIONATS

SEGUEIX-NOS A...

5,400FansLike
956FollowersFollow
629FollowersFollow
725SubscribersSubscribe