Hi ha situacions, postures, estats, posicions, que per molt que passen els anys, sempre estan de rabiosa actualitat. I si estan de rabiosa actualitat, no tenim més remei que parlar d’aqueixes situacions i estats perquè això comporta també un responsable i sa exercici a l’hora de comprometre’s a fer una reflexió en veu alta sobre l’assumpte en qüestió.
I des d’aquestes línies, recull el guant que em llança una bona amiga que em va suggerir que parlara d’aquest tema i, d’aquesta manera, llancem una pregunta a l’aire esperant una resposta per part de qui siga capaç de contestar a aquesta pregunta, perquè la mateixa no té una contestació fàcil, ni abans ni ara. Oci a Ontinyent, on?
En un tema que sempre ha sigut molt discutit i discutible. Fa poc llegia una entrevista duta a terme a un dels gerents d’una sala d’oci a Ontinyent. I el que explicava era molt però que molt clarificador. Ontinyent podia ser una ciutat referent per a l’oci. Però sembla que no s’ho acaba de creure. Imputable la culpa, perquè a tots, és clar, en la seua justa i mesura dimensió. I clar, com les comparacions són odioses, perquè ens encantaria tindre un carrer del Laurel o una zona com El Tubo, però també queda claríssimament clar que per molta ciutat que siguem i que creguem ser, sempre serem aqueix poble amb mentalitat de poble on tots ens coneixem, uns més que uns altres. Potser busquem la resposta on no la podem trobar i és simplement qüestió de mentalitats.
Tal com descriu aquest empresari de l’oci ontinyentí, tampoc és que ens l’hagen posat massa fàcil perquè anem a la cua a l’hora d’estar connectats, a l’hora d’estar coordinats i a l’hora de, per fi, aconseguir tindre els espais adequats per a la realització d’aqueixos esdeveniments que, d’altra banda, sí que obtenen la resposta favorable del ciutadà que vol, després d’una setmana llarga d’ocupació laboral, passar unes hores d’esbarjo i desconnexió de la seua vida habitual. Revitalitzar alguns d’aqueixos nuclis urbans de la ciutat deixats de la mà de Déu i convertir-los en centres neuràlgics de l’oci podria ser una bona opció i s’assoliria, com diu aquest, matar dos ocells d’un tir. Llocs que acaparen l’atenció tant de la joventut com d’aquells que ja no són tan joves, però que comparteixen les mateixes inquietuds.
No fa molts dies compartia taula amb companys i companyes amb algun any més que jo i, clar, eixien els records a relluir. Parlaven de la “Jakaranda”, del “Acuario”, llocs de referència en l’oci ontinyentí, i ho feien a més amb un cert toc nostàlgic, aquell que a vegades ens porta a pensar que qualsevol temps passat va ser millor, perquè clar, qui no ha escoltat de boca dels nostres majors aqueixa sentència que diu; “Ara els joves no sabeu passar-ho bé. La nostra època no la canviem per l’actual”. Com he esmentat anteriorment, tot cap en aquesta reflexió en veu alta per a, justament això, donar-li altaveu a totes aqueixes postures i estats.
L’oci a Ontinyent sempre ha sigut motiu de debat. I ho continuarà sent, em tem, pels segles dels segles. Però no podem obviar que l’oci és un element importantíssim dins de la societat a la nostra ciutat. Fins i tot un dels periòdics locals va mantenir durant diversos anys en les seues pàgines una secció, “La marxa”, on es col·locava el focus sobre tots aquells esdeveniments i activitats a realitzar o es realitzava un succint repàs a tot el que s’havia realitzat ja. L’oci en aquells moments a Ontinyent era notícia. Ara també ho és, però per falta d’oferta. La demanda, la mateixa de sempre o potser més encara. Però com he comentat anteriorment, possiblement tot és qüestió de mentalitats. I, com sempre, el debat continua obert a la reflexió.