Ja comencen a lligar-se els cordons de les sabatilles, ja estan preparats. Ho estàs tu també? Hi ha una frase que jo sempre he escoltat a la meua casa, una frase que recorde pronunciar des de molt xiquet cada vegada que algú anunciava que marxava de la mateixa sense dir a ningú el seu destí. Era una pregunta que llançava el meu pare sempre que ocorria aquesta situació; “on vas, a traure els cabets?” Jo no sé si aquesta frase s’escoltarà en altres cases, però jo la porte escoltant tota la meua vida en la meua.
De xicotet, quan venien les festes de la Puríssima, tota la mainada volíem veure pels carrers als Gegants i Cabets. Recorde acudir a les portes del Col·legi La Milagrosa, que era per on iniciaven el recorregut, per a veure’ls eixir. Al tradicional crit de “¡orellut, orellut!” sempre escoltava un altre que la meua innocència de xiquet no em deixava entendre i és que aquella mainada també cridava allò de ¡Popeye, Popeye! No obstant això, Popeye, la figura que representava al famós personatge creat per Elzie Crisler Segar mai apareixia. Allí estaven el gros, el de les dues cares (popularment el negre), el del tricorni, el rei (el meu cabet favorit de sempre) però Popeye no apareixia per cap costat.
Després, tot era igual. Els cabets començaven la seua carrera darrere de nosaltres pels estrets carrers del barri de la Vila a mitja llum fent sonar les seues tradicionals closques (he de reconéixer que escoltar aqueix so pels carrers de la Vila continua produint en mí una certa impressió) i, any rere any, gaudíem de la seua presència als carrers.
Quan uns anys després, es van renovar aquells cabets de cartó que realitzara en els anys quaranta Manolo Martínez ‘El ninero‘ (un grandíssim artista injustament infravalorat), entre aquelles figures noves realitzades aquesta vegada per Jordi Arrue va emergir la de Popeye. Ja ho tenim ací, pensava jo. La protesta ha tingut el seu efecte i la veu popular ha sigut escoltada. I tot carregat de raó vaig tindre l’ocurrència de dir-li al meu pare que havien tret al carrer la figura de Popeye perquè la xicalla volia una figura representativa d’aquest personatge de tires còmiques ja que abans no estava.
El meu pare em va mirar amb un somriure en la cara mentre em deia; “Popeye ja eixia al carrer”. I jo, que no. I ell, que sí. Fins que em va dir la frase que buidava tots els meus dubtes; “Popeye eixia al carrer perquè jo vaig portar el cabet de Popeye”. I així era. Popeye eixia al carrer, però va haver-hi un moment en què va deixar d’eixir. No va poder aguantar l’envestida de la vellea i aquell cabet va desaparéixer de sobte de la festa, però no de l’imaginari d’aquells xavals que invocaven el seu nom a les portes del col·legi. I com era aquella festa quan el meu pare trea als cabets?
En aquells anys, ni associació ni res que se li semblara. Els organitzadors buscaven entre la joventut a aquells que, de manera altruista, encara que no sempre ho aconseguien, volgueren traure les figures per a les festes de la Puríssima i el Corpus. El recorregut tenía lloc principalment pels carrers de Gomis i Mayans (el Carrer Major) i la Plaça de la Concepció i les figures paraven en els xalets i en les grans cases de bona família on els organitzadors estenien el mocador lligat a quatre puntes per a adquirir el donatiu corresponent destinat a la Beneficència.
De ball poc i la música, la que emanava un tabal al ritme del pum, purumpumpum, pum. Això sí, les carreres davant dels xiquets no faltaven, corrent alguns com si els perseguira el mateix diable, uns altres més valents plantant-los cara i rebent algun que altre carxot. I al final, tots acudint a saludar als seus personatges favorits, als seus herois de cartó. Explicant-ho així, sembla que poques coses han canviat. I Popeye? Com era Popeye en aquells anys?
El meu pare em conta que era l’única figura que portava un vestuari diferent perquè portava uniforme de marí. Una indumentària que ocasionava algun disgust que altre perquè era tan gran la seua talla que alguna caiguda es va patir en trepitjar-se els baixos dels pantalons davant l’amplària d’aquests. Del seu rostre i la seua figura, el meu pare sempre recorda que aquell Popeye era més semblant, més autèntic en les faccions de la cara. Una gran faena, com hem esmentat anteriorment, de ‘El ninero’.
Aquells cabets, al costat dels gegants que realitzara Carlos Tormo ‘Carlets’, s’encarregarien de conquerir la infantesa de moltes persones que hui pentinen cabells blancs i, en alguns casos, passegen als seus nets. Jo encara vaig veure a aquells cabets, a aquells herois de cartó creats en la postguerra. Els vaig cridar això de “orellut, orellut”. A Popeye ja no el vaig veure. Potser va ser perquè aquell cabet va saber veure que un d’aquells joves que va traure la seua figura als carrers d’Ontinyent en aquells anys en blanc i negre anava a tindre un fill que no arribaria a contemplar la figura que va traure el seu pare a les festes. Va tindre clar que caldria tirar dels records perquè no s’oblidaren d`ell, dels records d’un pare comptats al seu fill, dels records comptats d’un pare cabet.
Dani Aguilera Cambra