Històric, captivador, emotiu i únic. Així va viure Ontinyent el primer pregó de les Festes de Moros i Cristians amb el distintiu d’Interés Turístic Internacional. Un acte que va omplir la Plaça Major de gom a gom i que va tindre com a protagonista un pregoner de luxe, Marcos Morau, un dels ontinyentins més universals. Una posada en escena espectacular que va comptar amb destacats referents de la dansa. Amb una plaça plena de gent i tirant mà dels ventalls per la xafogor que assota el país, Ontinyent va gaudir d’un espectacle digne de la seua internacionalitat.
Un acte que es va dividir en tres moments fonamentals que va anar teixint el relat de la nit. Primer, les paraules del president de la Societat de Festers. Després, la presentació dels càrrecs festers, vertaders protagonistes dels pròxims dies. I finalment, l’esperada intervenció de Marcos Morau, que transformava l’acte en una experiència artística que transcendia el discurs tradicional.
Abans que Marcos Morau prenguera la paraula, dues veus fonamentals en la seua trajectòria vital i professional, el presentaven davant la seua ciutat. José Carlos Martínez (Director Artístic de l’Òpera de París) i Mari Carmen Mompó (Directora Artística de Ballet Masters) Persones que coneixen l’artista però també l’home, i que amb les seues paraules van traçar un pont entre el creador universal i l’ontinyentí que mai ha oblidat les seues arrels. Un pròleg carregat de tendresa i autenticitat que va preparar el terreny per a un pregó diferent.
Arriba el moment del Marcos Morau, Innovador, intens i captivador. L’espectacle del pregó esdevingué una proposta artística d’una bellesa inusual. Ballarins i ballarines de companyies tan prestigioses com La Veronal, el Ballet Nacional d’Espanya o Masters, van donar cos a una posada en escena ambiciosa, marcada pel moviment i l’emoció, amb música d’un altre dels ontinyentins internacionals, Saúl Gómez. Tot això, acompanyada per la veu magnètica de Maria Arnal, companya habitual de Morau en les seues produccions, que afegia una capa de sensibilitat i profunditat al conjunt. La Plaça Major es transformava així en un autèntic escenari a l’aire lliure.
El pregó de Marcos Morau no va ser només un discurs, sinó una obra en si mateixa. La paraula hi tenia pes, però es veia complementada i amplificada per la música, el gest i la imatge. Un relat obert a múltiples interpretacions, com ocorre amb les seues grans creacions internacionals. Cada espectador va poder trobar el seu propi significat en un pregó que defugia les convencions i convertia l’acte en una experiència artística plena de matisos.
El creador ontinyentí va centrar el seu pregó en la idea de tornar a casa, a Ontinyent, el poble on s’ha forjat personalment i artísticament. Va destacar la importància de la seua família no sol de parentesc sino també la de Masters com a fonament essencial en la seua trajectòria.
Morau va remarcar que Ontinyent ha estat i continua sent bressol de creadors i artistes, un espai cultural viu que ha contribuït a projectar talent cap al món. En les seues paraules, la riquesa cultural d’Ontinyent no sols és patrimoni del passat, sinó també motor de futur.
El pregó, igual que la seua obra, es va plantejar més com un espai de preguntes que de respostes. Amb esta mirada crítica, Morau va evocar la complexitat del present i va fer referència a les guerres de Gaza i Ucraïna, així com a les desigualtats socials que marquen el nostre temps. No sols va destacar allò que és digne de valorar d’Ontinyent, sinó que també va oferir una mirada cap a tot el que encara es pot canviar, convidant a la reflexió i a l’acció col·lectiva.
El final del pregó va ser apoteòsic: un emocionat “gràcies” repetit amb força, agraïment a moltes coses i a moltes persones, mentre el so del campanar de la Vila acompanyava i omplia l’aire d’una càrrega simbòlica i emotiva.
El pregó de Marcos Morau, primer amb el segell de la internacionalitat, ha marcat un abans i un després en les festes d’Ontinyent. Un acte que ha sabut conjugar tradició i avantguarda, emoció i art, per projectar al món la universalitat de la seua festa. Ontinyent ha parlat amb veu pròpia, i ho ha fet amb la llengua més poderosa que existeix: la de l’art i la cultura compartida.