Eren les 15:50 de la vesprada i acabava d’aparcar a l’entrada del trinquet de La Llosa. No estava nerviós, tenia moltes ganes de començar la partida. Tots els mesos treballats es resumien en eixa partida, i sabia que tenia que donar el meu 100% per a tenir opcions a emportar-se la final. Al vestuari l’ambient no va ser tens, cosa que va afavorir que no ens ficàrem massa nerviosos. Així i tot, a mesura que les tiretes de l’esparadrap anaven apegant-se, ja corria per dins de mi eixe “nervi positiu”, com l’anomene jo, eixes ganes d’arrancar el joc.
Quan vaig eixir a escalfar, ja notava eixe ambient de final, les càmeres ens apuntaven i els aficionats anaven entrant i entrant. Molts d’Ontinyent. La meua família, la meua novia, la gent del club de Pilota de poble, etc. Jo estava totalment concentrat, quasi ni em vaig adonar del lloc on estaven situats, fins al final de la partida.
Després de la presentació, comencem i la veritat és que em trobe molt còmode. Fem el primer joc des del dau, i al rest tenim opcions, però no aconseguim tancar-lo. 5-5. Passem al dau i el fem molt fàcilment, i després al rest, la mateixa tònica que abans. 10-10. I ací és on més dubtes ens venen. Aquest joc és més llarg, ens fan Val-15, igualem 30-30, i finalment, ens trenquen el joc del traure. 10-15 a favor de Vicent i Lorja. Recorde perfectament les paraules de Seve al veure que la ventaja que teníem havia desaparegut. “Tranquil Ivan, si ens fan este nosaltres farem l’altre”. I així va ser.
15-15 en un joc on trenquem el traure de Vicent amb una magnífica actuació de Seve. Passem al dau i canvie la pilota, la nova ja no anava com abans, i fem un joc molt important per a passar al rest amb un 20-15 a favor.
D’infart. Aquesta és la definició de l’últim joc. Aconseguim fer Val-15 i “lo altre”, però no aprofitem per a tancar el joc. Fins a 8 Val necessitem per a guanyar, per 3 Val que van tenir els nostres rivals. Ocasions per a igualar a 20 i per a guanyar. Ací és on jo raspe millor que en tota la partida. I així, vaig aconseguir els 3 últims quinzes, per a igualar a 30-30, fer Val-30, i guanyar la partida. L’última pilotada la vaig viure a càmera lenta. Sabia que anava al lloc. Em vaig llançar a terra i seguidament als braços de Seve. Campions. No puc descriure amb paraules el que vaig sentir.
Satisfacció, emoció, felicitat, tot es queda curt. Per primera vegada guanyava un títol important com a professional, a un campionat on debutava i on vam aconseguit guanyar la final mantenint-se invictes per primera vegada en la història. A dia de hui encara no ho he assimilat, poc a poc vaig entenent el que he aconseguit.
Ara toca seguir i seguir, millorant cada dia i lluitant per qualsevol competició en la que tinga la sort de participar.
Iván Esparza | Pilotari professional