«Hi ha un xaval que s’ha escapat de la selecció cubana i que pot ser molt bo. Intentarem ajudar-lo. Li diuen Orlando Ortega». Amb aquestes paraules vaig sentir parlar per primera vegada d’Orlando. Vicent Revert, allà per l’any 2013 president de la FACV, tornava a mostrar la seua cara més solidària i la passió per l’atletisme en voler ajudar un jove atleta a qui pràcticament ni coneixia. Encara recorde la primera trobada amb Orlando. Va ser al bar que hi ha al costat de l’Ajuntament. Allà ens reunirem Vicent, Andreu Gramage, Orlando i el seu entrenador per aquella època, Kelvis Antúnez. «Pobre xaval», vaig pensar. Orlando transmetia una sensació d’inseguretat amb la mirada que mai abans havia vist. Una persona que semblava perduda en un nou món que tenia per descobrir i en el que es trobava sense els recursos per poder-ho fer, encara arrossegant eixa dependència que els atletes cubans tenen dels seus directius. Com si foren «titelles». Així ho ha definit el mateix Orlando. S’havia de traçar un pla d’ajuda i allí estaven Vicent i Dolores per a convertir-se en els pares espanyols d’un Orlando que es trobava a milers de quilòmetres de la seua família. En poc temps, Orlando passava a convertir-se en un membre més de la família Revert Doménech. Una estabilitat que li permetia començar a entrenar amb regularitat, començar a participar en competicions i poder, en definitiva, tornar a sentir-se atleta després de la incertesa de llançar-se a allò desconegut en abandonar la selecció cubana. La maquinària burocràtica es posava en marxa per poder aconseguir la nacionalitat espanyola i poder participar, així, en grans competicions internacionals. «Vull ser campió olímpic». Encara recorde com si fora ahir aquesta afirmació que va fer en un sopar al bar de l’amic Juan Robledillo. I la recorde pel contrast amb la imatge de quan el vaig conèixer per primera vegada. Orlando era ara determinació, convenciment, seguretat, ambició. Un Orlando totalment diferent, que tenia molt clar l’objectiu que volia aconseguir. No vaig a negar que em va impressionar la manera de dir-ho. Vaig pensar «este tio va a ser medalliste olímpic». Passava el temps, Orlando aconseguia èxit rere èxit i l’any 2015 aconseguia la seua millor marca personal als 110 metres tanques amb 12’’94, accedint al selecte grup d’atletes que havia trencat la barrera dels 13 segons en la prova. El mateix 2015 rebia la nacionalitat espanyola i el 2016 aconseguia l’autorització «in extremis» de la World Athletics i el COI per participar en els JJOO de Rio 2016. Primer objectiu aconseguit.
Segurament el moment més inoblidable per a tots els que el coneixem va ser eixa final de Rio, en la que ens va fer patir en l’eixida, gaudir en la remuntada i arribar a l’èxtasi en aconseguir la medalla de plata. Era la culminació d’un treball de molta gent i, sobretot, de l’inconformisme d’un Orlando que ho havia arriscat tot per deixar de ser una titella i poder prendre les seues pròpies decisions. Un pas arriscat amb un final molt feliç. Va ser tal el nivell d’ambició al que Orlando ens va malacostumar que, ho confese, tot i l’enorme alegria per haver aconseguit una medalla de plata, em va quedar un regust amarg per no haver guanyat l’or. Amb el pas del temps eixa xicoteta amargor va desaparèixer i es valora moltíssim una fita que ni en els millors dels nostres somnis podíem haver imaginat.
Tokio 2020 era l’any. Eren els Jocs per guanyar l’or, ara sí. Per situar-se entre els escollits. Ben pocs atletes han aconseguit repetir medalla olímpica en la prova dels 110 metres tanques. I Orlando arribava, com se sol dir col·loquialment, «on fire» a l’any olímpic. Però en l’esport i en la vida hi ha coses que escapen al nostre control i la maleïda pandèmia de Covid posposava un any els Jocs. Ara, justament ara, que estava en el seu millor moment. El 2021 segurament va ser el principi de la fi per a Orlando. Arribava a Tokio amb bona forma, en progressió, després d’un inici de temporada complicat i just en la capital japonesa es lesionava de gravetat en un entrenament. Game over. El somni d’una segona medalla olímpica desapareixia sense adonar-nos. A partir d’ací, el calvari de lesions d’un cos sotmès a càrregues d’entrenament molt intenses durant molts anys li impediren tornar al màxim rendiment fins que el passat 4 de juliol disputava la seua última cursa de 110 metres tanques. Dies després, al meeting de Barcelona, una nova lesió en l’escalfament el deixava novament fora de combat. Era hora de deixar-ho. En la seua última competició a València, comentava com resulta de dolorós per a un atleta que ho ha sigut tot, que els organitzadors de meetings internacionals se’l rifaven perquè competir a les seues competicions, ara no poguera trobar un carrer per competir on abans no hi havia problema per fer-ho. El pas del temps i les lesions són per a tots i toca trobar altres motivacions. Llei de vida.
Ahir 13 d’octubre Orlando feia oficial la seua retirada. Alguns ja sabíem que s’anava a retirar, però ho ha fet com ell volia, triant el moment d’anunciar-ho. Perquè la seua història personal és això, una lluita per poder decidir ell què vol fer, quan ho vol fer i com ho vol fer. Com si cada tanca que passava en les competicions fora un pas cap a la llibertat.
Orlando deixa un llegat impagable. Referent per a molts atletes, bona persona i model a seguir amb el tracte a les persones. A més de les tres medalles internacionals (plata olímpica i bronze mundial i europeu), Orlando sempre s’ha mostrat molt orgullós d’haver aconseguit dos Diamond League i un World Indoor Tour. No li falta raó. Les Diamond, a més, en dos formats diferents. La primera, l’any 2016, en format regularitat sumant punts per cada competició disputada. La segona, el 2019, sumant punts per arribar a un meeting final i disputant el diamant a carrera única. Si això no és prou, el mateix 2019, guanyava també el World Indoor Tour en format regularitat, tot i que la pista coberta, amb els 60 metres tanques, mai li havia anat bé.
A la vista de tot el que ha aconseguit podem dir, sense cap mena de dubte, que Orlando s’ha convertit en una llegenda de l’atletisme i un gran ambaixador al món d’Ontinyent, la ciutat que ell considera adoptiva i de la que sempre parla amb orgull. Tanca ací una etapa molt bonica de la seua vida de la qual podem dir que hem format part un bon grup d’ontinyentins que estem molt orgullosos del que ha aconseguit.