El 16 de febrer de 1924 el llavors rei Alfons XIII atorgava a Ontinyent el títol de ciutat “Molt Caritativa”. Un any i pocs mesos abans, el 22 de desembre de 1922, un comboi militar s’estavellava en l’estació de tren de la nostra ciutat, amb diversos ferits i víctimes mortals. La ciutadania es va bolcar en el rescat de les víctimes. Les portes del veïnatge es van obrir per a acollir als afectats mentre que l’Hospital Beneficència, l’única institució auxiliar existent en aquells anys, va acollir als ferits de més gravetat. Ontinyent va donar un exemple d’humanitat que hui, cent anys després d’aquella concessió, ha tornat a repetir amb motiu de les desastroses conseqüències de la Dana igual que ho ha fet sempre al llarg d’aquest segle d’història.
Les imatges que en les últimes hores hem visualitzat han estripat molts cors i la reacció ha sigut, una vegada més, exemple de la més absoluta solidaritat entre els pobles. El que ja podem definir com la caravana solidària a partit ja cap a les ciutats més afectades i s’estan preparant noves expedicions, portant allò que considerem elemental en les nostres vides, però que, en moments tan durs com aquest, falten, passant d’aquesta manera de ser elementals a ser totalment essencials. I és que mai podem calibrar la necessitat de disposar d’uns certs elements fins que, d’una plomada, desapareixen d’una forma tan brutal. Comentava Jesús Duva, un dels periodistes que l’any 1982 va cobrir la pantanada de Tous, que durant aquells dies va experimentar una cosa inèdita en la seua vida que va ser tindre una set tremenda. Perquè hi havia molta aigua, però no es podia beure. Una cosa tan elemental no hi havia, com succeeix ara.
Ontinyent ha tornat a estar a l’altura d’aquells avantpassats nostres que, en una gèlida nit d’hivern, il·luminats amb aquells ínfims quinqués de petroli, van auxiliar a aquells ferits. A l’altura, o potser més. Moltes iniciatives, noves decisions, privades, col·lectives, iniciatives que es prolongaran durant els pròxims dies amb un únic objectiu; fer arribar tot el material cap a les zones afectades que continuen sent, amb aigua i fang, un autèntic escenari de guerra. Són moltes, massa, les pèrdues humanes. Conseqüències irreparables d’un moment tràgic, devastador, irreparable. Una catàstrofe que, inevitablement, marcarà a diverses generacions.
“Podem ser Caín i Abel tots els dies de l’any menys un, aquell en el qual es produeix una catàstrofe natural. Quan això succeeix, el principi de solidaritat de la gent, dels pobles, és sorprenent”. La frase, amb gruixuts caràcters la va pronunciar un altre periodista queva cobrir les inundacions de l’any 1982, Julio Cesar Iglesias. Una vegada més, s’ha tornat a demostrar. El principi de solidaritat davant la calamitat s’ha fet latent en les últimes hores i Ontinyent ha tornat a respondre de manera aclaparadora. Com sempre ho va fer aquesta ciutat anomenada encertadament molt caritativa.
Article d’opinió de Dani Aguilera