Si la vestimenta dels Berberiscos gairebé no ha canviat amb el temps és perquè, a diferència de moltes altres comparses, el seu uniforme encapsula els mateixos orígens de la institució. O millor dit, el seu ADN fundacional. Creada a la tardor de 1920, principalment per membres pertanyents al gremi de sabaters d’Ontinyent, el grup solia reunir-se setmana rere setmana a la casa Gual·la, a l’inici del carrer Morales, una petita taverna que servia aperitius i vins de la terra. En aquelles trobades no sols s’abordaven assumptes professionals. La seua idea també era consolidar vincles d’amistat que hui, vistos amb perspectiva més d’un segle després, resulten indestructibles.
La iniciativa de la creació dels Berberiscos va anar a càrrec del senyor Antoni Payà Pascual, sabater de professió, qui va rebre a la casa Gual·la l’aprovació dels allí presents, i a la qual, a poc a poc, s’hi unirien altres membres fins a formar un grup d’unes vint persones. Els fundadors de tot un emblema de la ciutat. Per a l’indument que representaria la imatge corporativa de l’entitat, l’artista local Carles Tormo Martínez (1891-1960), més conegut com a Carlets, va traure a la palestra una de les seues grans genialitats, com bé ho acreditava el seu currículum. Era una figura polifacètica que gaudia del seu treball com a decorador, pintor, dissenyador, escultor i restaurador, després de formar-se com a deixeble de l’escultor albaidí Damià Pastor i Micó.
De fet, va ser ell qui el va preparar per matricular-se com a pensionat a l’Escola de Belles Arts de València, uns estudis que Carlets acabaria l’any 1916 per tornar a Ontinyent, casar-se amb Carmen Vaello Mollà i formar una família amb cinc fills. Amic del prestigiós Josep Segrelles, de l’artista es deia que era un home afable, humil i amb plena predisposició. Mestre de Mestres el cridaven alguns en veure la decoració que dissenyava per a temples, esglésies, oratoris i, especialment, tot allò relacionat amb les festes de la seua ciutat: des de carrosses i els Gegants i Cabets fins als fanalets de la Retreta o les portades dels programes dels Moros i Cristians de 1930, 1947, 1948 i 1949.
Allò que Carlets va concebre per als Berberiscos encara es pot admirar al local social de la comparsa, concretament en un esbós original del vestit realitzat l’any 1920. Salta a la vista en els detalls: va ser un atuell sobri, sense brodats ni ostentacions, i d’inspiració magrebina; deixava de costat les tendències otomanes predominants en aquella època. Juntament amb l’espindarga tradicional, el disseny constava d’una dalmàtica blanca amb passamaneria i flecos negres, faixa de cotó de tartan escocés, gorro, turbant amb capelina i capa de color marró, a més de sandàlies marrons, amb bossa verda, els ferros del collar i braçalets.
Pocs elements de l’uniforme han canviat des del seu naixement, i els que ho van fer fou a principis dels anys 50, a causa de l’augment considerable de nous components que experimentà la comparsa. Amb el boom d’afiliats, les existències de tela de cotó de tartan escocés de la faixa es van esgotar per complet, per la qual cosa es va substituir per l’actual tela de ras en tonalitats verdes que hui acompanya la cintura de més de 400 berberiscos. Al mateix temps, també es deixaren d’utilitzar les sandàlies marrons, substituïdes peles actuals sabates també de color verd.
I què passa amb la chilaba? L’aparició d’aquesta peça de roba, aproximadament entre 1953 i 1955, segons es dedueix de les fotos antigues de la comparsa, mereix un estudi exhaustiu per la seua força identificativa i diferenciadora. I per entendre-ho, cal remuntar-se a l’imperi romà, quan a les legions victorioses se les solia rebre amb una pluja de pètals com a mostra d’alegria i festeig. El problema era que no cada mes de l’any es podia accedir a flors naturals, per la qual cosa segles després, al XIX, l’italià Enrico Mangili va trobar una solució factible. L’enginyer va tindre la gran idea de tallar papers en trossets menuts de diversos colors, inventant així el conegut confeti de les celebracions i que, per la seua practicitat, acabaria estenent-se ràpidament com una tradició d’abast quasi mundial.
Mangili, anys després, va crear també unes tires de paper enrotllat -d’un centímetre d’ample per uns quatre metres de llarg- que en llançar-se tenien un gran efecte visual. La serpentina, tal com es va anomenar en referència al mineral homònim que segons la llum adopta tonalitats blavoses, roses i grogues, pot observar-se hui com un gest estètic en la gel·laba dels Berberiscos. Sobretot, en la composició de la seua tela amb barres perpendiculars d’un centímetre amb els colors cel, rosa i groc, imitant tires de serpentina sobre un fons gris blavós.
No va ser una tela que es trobés a les merceries d’Ontinyent, sinó que es va fabricar ad hoc amb telers Jacquard per transmetre expressament una imatge de festa i alegria. Més que un teixit, era una idea original, única, tota una obra d’art. Hui dia, alguns es pregunten qui va ser l’autor d’aquesta composició, tot i que encara no hi ha resposta. Això sí, si s’observa amb deteniment la vestimenta de gala de la comparsa, en ella lluïx un detall que va aplicar Carlets, qui devia tindre una certa predilecció pels flecos com a ornament, ja que acompanyen mànigues, faldes i també la bossa. Aquest detall és el que també apareix en la gel·laba, com a distintiu únic respecte a la resta de chilabes que es veuen a les nostres festes.
Això pot portar a afirmar, quasi amb total certesa, que l’autor podria ser el mateix Carlets. I si fora així, per als Berberiscos suposaria de nou un orgull immens. Hui, l’obra extensa d’aquest artista roman majoritàriament a la seua ciutat, i en el cor de les festes que eleven la seua figura amb l’orgull d’haver sigut Fill del poble d’Ontinyent. Des de la comparsa dels Berberiscos estarem eternament agraïts a la identitat gràfica que ens va conferir, i que dècades després, per sort, encara determina la nostra personalitat i valors festers. El pas del temps no els ha canviat, com tampoc ho ha fet el llegat d’aquesta gran figura.
