El coreògraf i director de La Veronal, Marcos Morau, va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat d’Ontinyent en un acte institucional marcat per l’emoció i el to reflexiu. En el seu parlament, Morau va fer un balanç personal i va voler compartir el reconeixement amb totes les persones i experiències que han configurat el seu recorregut vital i creatiu.
L’artista va admetre que l’any 2025 havia començat de manera complicada, però va remarcar que havia acabat en un moment especialment positiu, i va reconéixer que no s’esperava tornar a adreçar-se al seu poble en tan poc de temps. En aquest sentit, va explicar que la situació que estava vivint no la concebia com un èxit individual, sinó com “la suma i l’evolució, i també una tornada a l’origen, ací al poble“, i va afegir que tot el que li estava passant només s’explicava com un procés compartit. Morau va assenyalar que havia sigut un any de molta visibilitat exterior, però també de fragilitat interna, ja que, segons va reconéixer, “quan estàs jugant en esta divisió has de ser molt fort, i no sempre un està prou segur de si mateix“. Tot i això, va voler posar en valor el suport rebut, especialment el de la seua família, els amics i l’equip professional, que van fer possible que l’any acabara, en les seues paraules, “en un lloc ara preciós“.
El coreògraf va confessar haver passat per cansament, dubtes i “una tristesa silenciosa que no sempre es veu des de fora“, i va explicar que, precisament per això, havia volgut parlar des d’un lloc senzill, “sense postureig ni massa grandiloqüència”. Lluny d’un agraïment genèric, va destacar la manera com Ontinyent l’ha mirat i l’ha rebut, i va subratllar que no volia donar les gràcies en abstracte, sinó per la proximitat i l’afecte. En referir-se a altres reconeixements recents, com la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts, va afirmar que no els veu com objectes, sinó com “un camí, les hores d’assaig, els viatges, les decisions, el temps, les coses que m’he perdut i les que he viscut“, un camí que, segons va remarcar, si s’estira cap arrere porta inevitablement al seu poble, perquè “el camí va començar ací“.
Pel que fa a la Medalla d’Or d’Ontinyent, Morau va insistir que, encara que porte el seu nom, no és només seua, sinó també de la seua família, de la gent que l’ha cuidat i d’aquells que eren abans que hi haguera res a celebrar. Va afirmar que també pertany al gran equip que l’envolta i va voler deixar clar que “l’art no és un gest solitari, l’art és una comunitat invisible“, formada tant per allò que està a la llum com pel que queda darrere i a l’ombra. En la seua reflexió sobre el poble, va explicar que Ontinyent no és només un lloc d’on se’n va, sinó “un mapa emocional, una manera de mirar, una escala de valors i una memòria compartida“, i va parlar de la llengua i de la manera de parlar heretada de sa mare, admetent que fora intenta dissimular l’accent, però que quan torna recupera “el meu valencianet“. Va afegir que el poble també és vergonya, ironia, esforç i manera d’estimar, i va remarcar que, quan el món l’empeny a anar massa ràpid, necessita recordar l’arrel, perquè ací va aprendre que “allò important es pot improvisar, però s’ha de construir“.
Sobre el significat de rebre tants premis, Morau va explicar que aquests reconeixements no li inflen l’ego, sinó que li generen més responsabilitat, i va assegurar que “no m’animen a descansar, m’animen a continuar treballant amb més rigor, amb més veritat i també amb més por i més dubtes“. En aquest context, va defensar una concepció exigent de la creació quan va afirmar que “crear no és decorar el món, és mirar-lo a la cara i buscar una altra manera d’entendre’l“. En la part més social del discurs, el coreògraf va fer una crida a entrenar l’empatia, especialment en dates assenyalades, i va advertir del perill d’oblidar les persones que estan lluny o que no tenen un lloc segur, tot recordant que “l’amor no pot ser una frontera menuda” i que la cultura ha de servir per expandir la mirada i no tancar-la.
Morau va concloure assenyalant que la Medalla d’Or no el fa millor artista, però sí que li recorda d’on ve i cap a on vol anar, amb un treball que no perda el cor ni l’ètica. Va demanar al seu poble que cuide l’educació, la cultura i els espais on la gent jove puga ser diferent sense demanar perdó, i va defensar la importància dels gestos menuts, perquè “de vegades un gest xicotet pot canviar la vida d’una persona“. Finalment, va assegurar que, encara que passe gran part de la seua vida fora, continua portant Ontinyent dins, i va resumir l’experiència amb una idea central del seu discurs, “el més valuós no és arribar, el més valuós és no oblidar mai d’on vens“.
