Divendres passat 12 d’agost moria als 94 anys d’edat José Luis Pérez Payá, molt mes que un nom a l’atzar. Jugador de futbol en Primera Divisió, campió d’Europa, internacional amb la selecció espanyola i, finalment, president de la Real Federació Espanyola de Futbol. Tot un fenomenal curriculum vitae que ha encimbellat a aquest alcoià als altars de la història esportiva d’aquest país. Però tot en la vida té un començament i la carrera esportiva del jove Pérez Payá comença ací, a Ontinyent, en el hui desaparegut “Camp dels Flares”, en la part alta del paratge de la “Font del Terròs”, tan famosa en les vesprades de pasqua, camp en el qual jugaven els equips del Col·legi La Concepció en els quals formava aquest jovenet alcoià, estudiant intern del col·legi que en acabar els seus partits alleujava, igual que els seus companys, el fogot i l’esforç remullant-se en la fresca aigua que emana la font anteriorment esmentada. Poques són les instantànies, però existeixen d’aquell jovenet, el benjamí de l’equip, formant en alineació al costat dels seus companys d’onze titular. Tot li venia d’arrel perquè el seu pare, Ángel Pérez Soler, llavors secretari de l’Ajuntament d’Ontinyent, havia sigut jugador i entrenador de l’Alcoyano i havia sigut, el president del primer Ontinyent C.F. Eren els anys quaranta, anys de molta necessitat, de la cerca de distraccions que mitiguen la realitat d’un país destruït que encara es llepa les ferides. És època en què la necessitat fa que els equips de futbol també hagen de tirar de joves valors locals, gent de casa, mà d’obra bona i barata. D’aqueixa manera en un d’aqueixos campionats de futbol locals que organitza l’Ontinyent C.F. per a la captació de nous valors, Pérez Payá s’alinea en el Crispa al costat d’un altre jove amb somnis de grandesa que arribara a ser el mes gran futbolista ontinyentí, Juan Bolinches. El Crispa quedarà campió d’aquell campionat i tots dos jugadors, amb catorze i dèsset anys respectivament, passen a engrossir les files de l’Ontinyent. El seu pas per l’equip és curt, una sola temporada que engloba pocs mesos en ser grups de pocs equips. Els estudis van ser sempre la prioritat del primer i aquests el portaran a la Universitat de Deusto a Bilbao mentre el segon és fitxat per l’Alcoyano. José Luis Pérez Payá llaura una extraordinària carrera futbolística sempre com a futbolista amateur, una cosa ja estranya de trobar en aquells anys i totalment impensable en els nostres dies. Juga en l’equip de Deusto, al Barakaldo, Serpis Club d’Alcoi, amb el qual serà campió d’Espanya d’aficionats al costat del nostre paisà José María Morales, Alcoyano, on torna a creuar el seu camí al costat de Juan Bolinches, Reial Societat, ja en Primera Divisió com a amateur mentre estudia a Deusto, Atlètic de Madrid, amb el qual jugarà tres temporades sent campió de Lliga i de la Copa Eva Duarte, i finalment Reial Madrid amb el qual conquistaria tres Lligues, dues Copes Llatines i dues Copes d’Europa. El 18 de maig de 1955 li arriba el debut amb la selecció espanyola davant Anglaterra, samarreta que s’enfunda en dues ocasions. El seu primer i únic contracte futbolístic el signarà en el Reial Madrid en el qual ja no s’alinea en cap minut durant el campionat de lliga en la seua última temporada. Els seus estudis i el seu treball com a Delegat Provincial de Treball a Castelló provoquen la seua retirada dels terrenys de joc en plenitud de facultats amb tan sols 28 anys. A aqueixes altures ja és llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques.
Les seues qualitats professionals unides a la seua impecable trajectòria futbolística el portarien al màxim càrrec del futbol espanyol en accedir a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol, càrrec que va ostentar entre el període 1970-1975. José Luis Pérez Payá no va oblidar Ontinyent, on es va formar com a futbolista i com a persona. Va posar el seu granet d’arena per a la construcció de la nova tribuna de l’Estadi El Clariano en 1973 utilitzant les seues influències i contactes. No sería la primera ni la última vegada. Sempre va mantindre la seua vinculació i les seues bones relacions amb Ontinyent, sobretot a través de nombrosos amics d’adolescència, companys d’aventures juvenils i a través de les múltiples amistats que el seu pare havia deixat a la ciutat en els seus anys com a secretari de l’ajuntament.
Divendres passat 12 d’agost ens deixava l’ultime futbolista amateur, aquell que després dels partits celebrats en un camp de terra, baixava per una senda per a poder beure d’una font somiant, entre glop i glop i com va dir el que fora entrenador de l’Ontinyent Benito Floro, que en el futbol, on hi ha tanta vulgaritat, amb una mica de cultura intel·lectual pots aconseguir la categoria d’heroi.