Article de Dani Aguilera. De tots és sabut que tota vila, poble o ciutat conserva una història traspassada de segle a segle, una història que, no obstant això, roman amagada, oculta. Una història que ha romàs sense visibilitat durant llargs anys fins que arriba el moment en què, de nou i sense pretensió primitiva, torna a aflorar a la vista de tots.
Fa poques setmanes podíem llegir en este mateix mitjà d’informació la troballa, durant les obres que s’estan realitzant al voltant de l’església de San Miguel, de dos antics arcs amb un possible passat medieval. Sense poder aprofundir encara en eixe possible passat anteriorment comentat, la veritat és que a la llum de les obres Ontinyent ens torna a sorprendre amb el descobriment d’uns certs elements que ens transporten, inevitablement, a una altra època i a un altre període de la nostra història.
Cal fer un exercici de gran imaginació per a poder albirar aquell Ontinyent en color sépia, de carruatges i gavanys, de carrers empedrats o simplement de terra plana que es convertia en fang per les pluges. I fer eixe exercici de gran imaginació és també poder veure i reconéixer eixe Ontinyent menys conegut, eixe Ontinyent que ens sorprén sempre que es rasca un poc sobre la seua pell.
No ens hauria de causar una gran sorpresa tampoc veure que davall d’estos paviments, d’estos edificis, Ontinyent encara conserva part d’eixe passat patrimonial que, encara que puga mancar de valor, si concedeix la llicència de ser part de la seua història. Han sigut molts els exemples de perduda patrimonial en esta ciutat, llocs i espais que, desgraciadament no tornarem a veure més. Per eixos espais ja no podem fer res més que cuidar la memòria perquè es recorden per sempre. Però és sempre gratificant que es continuen realitzant descobriments, per primaris que siguen, perquè és la prova latent que esta ciutat continua tenint coses que comptar.
Poder passejar pel barri antic de la ciutat, pels carrers estrets i embruixadors de La Vila, continua sent una cosa plaent perquè són llocs on la imaginació vola, on la ment perd la por de pensar com era el seu poble o els seus carrers en anys ja remots. Potser no hem sabut mai valorar tot allò que tenim prop de nosaltres i sempre tenim la tendència de valorar més l’alié que el propi.
I el fet que una ciutat tinga encara coses que comptar és la prova també que la història es pot ocultar, es pot amagar, però no es pot diluir. I ens queda encara molta història per conéixer, per contemplar, per descobrir.
Com hem comentat anteriorment, encara és prompte per a saber si eixos arcs trobats prop del temple de San Miguel són elements d’interés històric o simplement és una construcció més de tantes i tantes que en el seu moment es van realitzar. La veritat és que, siga com siga, una vegada més eixe Ontinyent ocult ha tornat a eixir a la superfície com tantes i tantes vegades ho va fer. Ulls ocults en el pont medieval, troballes arqueològiques en les muralles, torres fortificades que tornen a eixir a llum… A primera vista, pot sonar a poc. Amb l’anàlisi preceptiva que tot requereix, estem parlant de l’acostament al prestigi que una ciutat va poder tindre durant l’època medieval.
L’Ontinyent ocult ens torna a donar sorpreses. Segur que no serà l’última. I com totes les que hi ha hagut i hi haurà, el desig és que sapiguem, encara que a vegades no ens isca, poder valorar.