PATRICIA FOLGUERAS Secretaria d’Igualtat PSPV-PSOE d’Ontinyent
Som dones. La lluita és compartida, ara és mes important que mai, si cap, la visió femenina, la importancia de ser dona per als nous reptes, per a l’agenda 2030. També, per a eixir d’aquesta crisi humanitària, res millor, que que comptar amb totes les dones, tenim molt a dir, unides no dividides.
Assumim, una manera femenina d’entendre la política. No sé si la paraula és més femenina però de ben segur que és més madura. Reconèixer els mèrits dels altres, compartir les bones idees vinguen d’on vinguen, no fer política espectacle, buscar solucions als problemes reals sabent que els recursos són limitats però que les prioritats són clares. Tenir molt establerts els eixos i els àmbits de treball. I conceptualment amb una formula clara: millorar un/a mateix, millorar la ciutat, millorar el món. Una visió femenina, amb el desig d’establir diàleg, de compartir i millorar totes les dificultats amb l’ajuda de qui calga.
Parlem dels nostres referents, les nostres mestres, les persones que sempre tinc al cap, són dones feministes i progressistes com la Carmen Alborch, la Teresa Fernández de la Vega, la Clara Campoamor, la Cristina Almeida, la Matilde Frenández o la Carmen Chacón. És la seva dignitat i el seu exemple la nostra principal font d’inspiració ,Que ningú s’equivoque a l’assenyalar als nostres mestre, són mestres i són dones. De la gran companya Carme Chacón, una persona d’aquells que et toquen, d’una dona que és referent de progrés i de lluita per la igualtat i per trencar el sostre de vidre que tenim com a dones
“Fumar, no fer-ho, mudar-se, viure sol, tenir fills, no tenir-los, urbanitzar-se, viure amb algú altre, compartir un nosaltres per defecte, aspirar a més béns materials, aventurar-se a certes professions. Decidir” ho vaig llegir un dia de Carmen Chacon-
Tant de bo cada dia fos 8M o no, millor encara, tant de bo no haguéssim de seguir lluitant com a dones per: Aconseguir la igualtat real, Trencar el sostre de vidre, Posar fi a la discriminación, Demostrar contínuament que podem i mereixem el mateix que qualsevol home. Les dones ens hauriem d’ajudar entre nosaltres i quan participem, contagiem de la nostra energia i esperit de superació. Els seus ulls ho diuen tot. No veuen els límits i aconseguirem tot allò que es proposem. Cal aprofundir en la visibilització del paper de la dona i la nostra lluita compartida per una societat més igualitària i amb les mateixes oportunitats entre homes i dones
Començant des del local, el més pròxim. El carrer també és nostre. No volem tindre por, ni volem dependre de la sort. Les dones de la meva generación, també la generación de la meua filla, ja no som només mares, esposes i filles. Moltes ens sentim realitzades en les nostres feines, tenim aficions, sortim a sopar, al cine, soles o acompanyades perquè exercim el control sobre les nostres vides i ens sentim lliures. I no renunciem a res perquè sabem que no cal fer-ho.
Fa poc, una xica del meu grup d’amigues de la meua filla ens va comentar que després d’un d’aquests sopars a la nostra ciutat, Ontinyent, anant a buscar el cotxe per tornar a casa, es va sentir intimidada per un personatge que va decidir que podia passar una bona estona a costa d’envair el seu espai. De fer-li passar por. D’assetjar-la. De fer-la sentir insegura. De demostrar que els carrers eren seus i no d’ella. I va tenir sort! Un grup de persones se’n van adonar i la van ajudar.
La nostra reacció quan ens ho va explicar, humana i resolutiva, va ser dir-li que a la propera ocasió s’haurien d’acompanyar les unes a les altres per evitar aquestes situacions … I em negue! Em negue, del tot, a que no puguem decidir tornar a casa soles. Em negue a que haguem de vigilar com anem vestides perquè algú puga considerar que és una provocació i té el dret de perseguir-nos. Som lliures i volem gaudir de l’espai públic amb igualtat de condicions. I amb seguretat. Igual que tu, el teu cosí, el teu germà o el teu cunyat. Per això, a Ontinyent ens caldria ser pioners com a ciutat en aquest tema. No només parlar d’igualtat i fer grans discursos sobre el tema, sinó donar exemple i aplicar mesures. Perquè la por en aquests casos, té gènere femení. I jo no vull tenir por, ni vull dependre de la sort. Perquè el carrer també es nostre!