Enguany és especial per a tots els amants de la música, per a tots aquells que ens definim com a melòmans. L’any 2023 serà l’any Nino Bravo. Es compleixen enguany, justament el 16 d’abril, cinquanta anys des que ens deixara una veu inigualable i irrepetible. La carretera, la maleïda carretera ens privava, fa ja cinc dècades, d’un estil propi i inconfusible. La carretera que ens arrabassaria anys després a altres veus tan carismàtiques com les de Juan Camacho o Bruno Lomas. Tots ells valencians, tots ells orgull d’una terra.
Però abans que un Nino Bravo apareguera en les nostres vides va haver-hi un Luis Manuel, que va nàixer en la nostra benvolguda Vall d`Albaida, a Aielo de Malferit. Un Luis Manuel que, com diu el refrany, va ser cuiner abans que frare. Per això després va voler ajudar als nous valors i fer costat a nous artistes perquè va saber el difícil que era arribar al cim i els sacrificis que allò comportava. Va treballar de lapidari en una joieria i de cellerer en un restaurant perquè calia guanyar-se el pa, tot això a la ciutat de València a la qual va anar a viure la família quan ell era molt xiquet. Compaginant els seus treballs amb el cant arriben “Los Hispanicos” i més tard, després de realitzar el servei militar, “Los Superson” on va arribar, paradoxes de la vida, per a substituir al cantant del grup, mort en accident de trànsit. La veu de Luis Manuel comença a brillar amb moltíssima força fins que realitza la seua presentació com a cantant solista. Luis Manuel es converteix en Nino Bravo i ho farà ja per sempre. Van arribar els èxits, la fama, naixia una llegenda.
Cinquanta anys després la seua figura apareix mes viva que mai. Potser perquè el seu carisma ha aconseguit perdurar al llarg d’aquests anys de generació en generació. Potser perquè és més que possible que no coneguem a ningú que no se sàpia una de les seues cançons. Potser perquè quan entonem les estrofes de “Un beso y una flor” en aqueixos moments un se sent “Libre”. Potser perquè no hi haurà mai ningú com ell. Potser perquè abans de mite ja era un ídol. Se’ns va anar als 28 anys i en cinc de carrera en solitari ens va deixar meravelles i un llegat que no morirà. Semblaré molt pesat, però estem parlant de fa cinquanta anys.
Aquest any 2023, és l’any de Luis Manuel. És l’any del fill, del marit, del pare. És l’any del cantant de la Vall. Aielo de Malferit ja s’ha bolcat en la commemoració d’aquesta efemèride amb nombrosos actes en homenatge a la seua figura. La ciutat de València s’ha sumat també als homenatges al solista. A la seua ciutat natal, un museu dedicat a la seua memòria és el depositari físic de tots aquells elements que recorden la seua trajectòria i la seua figura i al qual se li donarà una projecció especial durant aquest any. Perquè ací mai se l`ha oblidat. En una de les seues cançons Luis Manuel cantava allò de “Un libro quedará abierto, una carta sin escribir, de un árbol caerá una hoja y yo me alejaré de ti”. Ell tenía molt clar que malgrat tot “Esa será mi casa, cuando me vaya yo”. I així ha sigut.