El 5 d’abril de 2009 va ser l’última vegada que la meua banda, la Unió Artística Musical d’Ontinyent, va tocar a Mestalla. En aquell moment, em trobava donant els meus primers passos com a percussionista al conservatori del poble. Qui anava a dir-me que acabaria tocant a l’estadi del meu equip!
Sembla una ximpleria, però per a mi no és un acte qualsevol. Em trobe envoltat d’un entorn prou valencianista, ja siga a la banda on predomina el ratpenat, o a casa que és possiblement el lloc d’on em ve el “sentiment valencianista”. Qualsevol que em coneix una mica, només veient-me la cara cada diumenge, té suficient per saber el resultat del partit. Però, a diferència de l’anterior, aquesta visita al Mestalla ha ocorregut dins d’un context diferent. Aquest acte és uns dels primers que ens pertoca fer després de l’any i mig de greu pandèmia que ha viscut tothom, i seguim vivint, recordem. Sembla difícil d’explicar la sensació de tornar a tocar al carrer i més tenint en compte que, en el meu cas, si no es pels assajos, concerts o actes al carrer, no agafaria les baquetes mai. Què diria el meu professor de percussió si em vera tocar la caixa hui! Qui sap si soc fàcil d’acontentar però, el fet d’estar interpretant la marxa mora “Chimo” a Mestalla amb els companys i amics de la banda (afegint-li a més que estàs guanyant-li al veí) va ser una experiència inoblidable.
Era evident que, venint d’un poble tan fester com Ontinyent, interpretaríem alguna que altra peça moro-cristiana, i més la nostra banda coneguda com “la del Mestre Ferrero”. Per altra banda, per descomptat que no podia faltar el “Amunt Valencia”. El vam tocar diverses vegades, tant a la recepció del equip, com dins de l’estadi. És clar que no em feia falta paper per poder tocar-la, doncs la tinc ben memoritzada. Assajos previs al gran dia, vam parlar els percussionistes que jo tocara el bombo i pense que va ser el millor que em podia passar. Van haver-hi moments en els quals la grada d’animació cantava, i jo amb el bombo just a la meua dreta parat, doncs l’agafava i tractava de seguir-los. Alguns dels aficionats es quedaren sorpresos veient com un dels músics participava de l’animació. Realment, no se si tornaré a viure un dia com aquest però el que és clar és que, tant la victòria del Valencia CF, com la tornada als actes al carrer, em van pujar l’estat d’ànim pels núvols. Amunt la Unió!
Carlos Revert Ferrero – Percussionista de la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent