El mes de maig ha començat plujós, nebulós, boirós, dies d’hivern quan, paradoxalment, de nit es fa més tard. Maig també ens ha portat una notícia que els futbolers hem sentit i ha sigut la defunció de Manuel Càceres. Així tot d’una segur que eixe nom res de res. Si dic que ha mort Manolo el del bombo, ja se sap de qui estem parlant.
Com comente, els futbolers hem sentit la marxa d’este gran aficionat. Perquè un arriba a ser gran quan tot és xicotet, perquè no era fàcil enfilar-se la samarreta d’una selecció nacional que mai guanyava res. Un aficionat que va sorgir d’eixe futbol que estava encara pegat a la terra, on aficionats com ell eren seguidors i no consumidors. Un futbol ja oblidat, però que es troba a faltar perquè possiblement era més humà.
Manolo es va guanyar l’estima de tot l’esport. La seua imatge més reconeguda, amb aquella boina calada amb la seua apreciable calba, i el seu element icònic, el bombo, amb aquella llegenda “Esport sí. Violència no”, és sens dubte, un símbol dins de l’esport espanyol i fins i tot mundial. No en va el diari britànic The Guardian el va qualificar en 2012 com el seguidor més conegut del planeta.
I aquell reconegut seguidor que contagiava alegria dins d’un camp de futbol va estar una nit a Ontinyent. El mes vinent de juny es compliran vint anys d’aquella nit en la qual Manolo el del bombo va besar la gespa de El Clariano. Per a ell era un ritual sagrat que practicava en els diferents escenaris en què jugava la selecció. I aquell divendres 3 de juny de 2005 la selecció espanyola sub-21 va jugar enfront de Lituània a Ontinyent, en El Clariano. I allí va estar Manolo.
Quasi quatre mil ànimes entregades omplien les graderies del nostre santuari futbolístic i Manolo el que es va encarregar de contagiar l’entusiasme necessari en estos escenaris. Espanya va guanyar aquell partit i va marcar els dos gols que van maquillar el resultat en la porteria bona (no podia ser d’una altra manera). En aquell equip res més i ni més ni menys que s’alineaven jugadors com Iniesta (Iniesta de la meua vida) o Dani Jarque (sempre amb nosaltres). Una nit inoblidable per a molts.
L’ànim de Manolo no va quedar tan sols amb la seua roda pel camp durant els noranta minuts enfervorint a l’aficionat. Un dels moments més emotius que va protagonitzar va ser quan els músics de Tot per la Música van amenitzar la vetlada durant el descans del partit amb la interpretació de pasdobles donant la volta a l’estadi. Sense pensar-s’ho dues vegades i com un músic més, Manolo i el seu inseparable bombo es van incorporar al grup, al costat d’aquells músics interpretant i tocant al costat d’ells la peça musical que sonava en eixe moment. Tots ens vam sorprendre i no vam poder més que somriure. He de dir que jo que vaig tindre la sort d’assistir a este partit, recorde eixa imatge com una de les més simpàtiques i afectuoses que he pogut viure en El Clariano.
Vint anys després d’aquella primera visita (alguna més va realitzar posteriorment), ens ha deixat Manolo. No tots el van conéixer, però tothom sabia qui era. El seu bombo no deixarà de sonar alhora que recordarem sempre la nit que Manolo va besar la gespa de El Clariano.