Article d’opinió de Dani Aguilera
La crònica amarga, la història negra i fosca d’una ciutat es compta a través dels seus fets luctuosos. La publicació de Benifontana negra el passat mes d’abril va obrir entre el veïnat d’Ontinyent eixe interés per allò que s’ha contat i ha despertat les ganes de saber més enllà.
Encara hi ha episodis per desgranar, eixos capítols de la història de la nostra ciutat que romanen amagats en la memòria, eixa memòria que de tant en tant és necessari exercitar per a deixar constància de l’ocorregut.
Després de descriure en l’anterior article la presó d’Ontinyent i el seu recorregut al llarg de la història, ara toca explicar un fet fatídic ocorregut entre aquells murs i camins. Un d’eixos fets luctuosos i que, en certa manera, va commocionar el veïnat d’Ontinyent.
És dimecres 1 de gener de 1823 i com molts lectors del True Crime Benifontana negra hauran pogut comprovar, el primer dia de l’any ha sigut a Ontinyent escenari d’episodis transcendentals que han escrit la història amb sang i mort.
El govern del Trienni Lliberal (1820-1823) ja està a punt de finalitzar, l’orde públic en aquells anys es veia contínuament amenaçat de forma molt seriosa a causa de les successives accions i disputes contínues entre els partidaris dels realistes i els dels liberals, que de forma continuada pugnaven de manera violenta pel control de la població.
En la història d’Espanya del segle XIX, els realistes i lliberals van ser els dos bàndols ideològics i polítics oposats que van lluitar pel control del país durant la crisi de l’Antic Règim.
Els realistes eren els defensors de la monarquia absoluta i del retorn a l’Antic Règim, defensaven que el poder total de l’Estat havia de residir exclusivament en el Rei per dret diví. Es basaven en la defensa de la monarquia absoluta, el pes de l’Església catòlica i el manteniment dels privilegis de la noblesa i el clergat. Inicialment, van donar suport a Ferran VII contra la Constitució. Més tard, el sector més radical d’aquest grup es va convertir en el carlisme (defensors de l’infant Carles Maria Isidre).
Els lliberals eren els defensors del canvi polític, la modernització i la limitació del poder real. Defensaven la sobirania nacional (que el poder resideix en el poble i no en el Rei) i la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial). Reclamaven drets individuals, llibertat de premsa, d’expressió i d’indústria. Van ser els creadors de la primera Constitució espanyola, la Constitució de Cadis de 1812, coneguda com La Pepa. Amb el temps es van dividir en moderats (partidaris de donar cert poder al Rei) i progressistes (partidaris de reformes més profundes i del sufragi més ampli).
Aquell primer dia de l’any 1823, al voltant de les quatre d’aquell fred matí de gener, la presó d’Ontinyent presenta un moviment poc habitual a eixes hores. Se senten sons d’arrossegament de cadenes i col·locació de grillons. El soroll metàl·lic no passa desapercebut entre la quietud de l’amarga nit. Onze reclusos fortament encadenats abandonen el recinte carcerari. Els han anunciat, sota una falsa promesa, que seran traslladats a altre centre penitenciari. El comboi de presoners arranca el seu camí pel Pont de la Costa cap al camí d’Alacant, també dit de Biar.
La finca La Barberana es troba a cinc quilòmetres d’Ontinyent, en l’encreuament de les carreteres que porten a la nostra ciutat i que enllacen amb la carretera que condueix a la població veïna de Fontanars, que, en aquelles dates no existia com a tal. La masia serà el testimoniatge mut de què anava a ocórrer aquella matinada. En arribar a la seua altura, al camí de la Ombria, els guàrdies fan detindre a aquells onze captius que es sorprenen davant l’ordre i els obliguen a col·locar-se enfront del ribàs que dona amb la finca. Seguidament, sense més dilació, ni juí, aquells onze presos del districte d’Ontinyent són, allí mateix, executats.
Aquella mateixa vesprada de l’1 de gener de 1823 persones de caràcter piadós es van encarregar d’arreplegar els onze cadàvers que romanien allí i els van traslladar fins al cementeri de la població on van rebre sepultura.
El fet va commoure en gran manera el veïnat perquè la veu pública ràpidament es va estendre de casa a casa, unit a una ànsia creixent amb els anys per l’enorme inestabilitat.
Tanmateix, onze anys abans, en 1812, i tal com es relata en les pàgines de Benifontana negra, Mariquita de Soto, filla de l’administrador dels comptes reals d’Ontinyent, havia sigut assassinada de manera cruel i salvatge en una gran espiral de violència.
Mariquita és la filla de ‘Don’ Miguel Soto. Un fred dissabte 21 de novembre de 1812 la jove és trobada penjada a la porta de la seua casa, situada en l’anomenat Trinquet de Barberà. El cadàver mostra signes de violència i per a procedir al penjament s’havia utilitzat la corda que servia per a accionar la campaneta de crida, fent-la servir com a soga per a perpetrar el crim.
Marieta de Soto, molt probablement, va pagar amb la seua vida l’ofici del seu pare, figura impopular que solien estar enfrontats a les hostilitats del municipi i eren víctimes propícies de la violència política i del bandolerisme a manera de venjança…
Ontinyent empara també aquests fets dintre de la seua memòria i és per això que, el costat fosc d’un poble acaba sempre veient la llum.
Continuarem…