Joan Piedra és un veí de Bocairent que ho va deixar tot per anar amb son pare, Chimo Piedra, a la frontera entre Ucraïna i Polònia per portar a Espanya a persones que sofrien les consecuències de la guerra. Ambdós van recórrer quasi 8.000 km a l’autocaravana per canviar-li la vida a tres famílies que comencen una etapa de llum després de la tempesta. El bocairentí ens conta com va ser el viatge, i la situació que va veure a la frontera.
Pregunta: Com va ser deixar el teu treball i la teua vida per a anar-te’n a Ucraïna?
Resposta: Jo treballe en un restaurant i ja tenia pensat deixar la feina perquè per circumstàncies havia d’anar-me’n de València. Vaig vore un article d’un periòdic que estava fent un convoy d’ajuda humanitària, i vaig contactar amb un particular perquè em contara el que havia fet, i de seguida em vaig voler llançar. Mon pare em va dir que si no tenia ningú que m’acompanyara en el viatge que ell es prestava. Vam fer una recol·lecta de diners en els grups familiars i d’amics, i de seguida se’n van bolcar amb ajudes econòmiques, de medicines, roba o menjar.
P: Quantes hores de viatge vau fer tu i ton pare?
R: Vam tindre 28 hores, quasi 8.000 km entre anar i tornar. Al principi ixes amb ganes i amb l’adrenalina pels núvols pel que vas a fer i pel que comporta. Però, el problema és que també tenies eixa part d’incertesa i de nervis. Paties un poc de vore el que podies trobar-te.
P: En quines ciutats vau estar?
R: Vam eixir de Bocairent, i la primera nit la vam fer en Montbeliard, un poble de França. Dormírem en l’autocaravana i l’endemà vam eixir a les 6 del matí. No vam parar fins a les 12 de la nit. Féiem uns 1500 kilòmetres al dia, i vam dormir a un poble de Polònia. Vam anar a un centre que estava prop de Młyny, que és el punt de més entrada de gent de la frontera. Allí ens van enviar a un centre al qual teníem un contacte d’una persona valenciana que estava allí, perquè ens guiara. En arribar ens vam trobar que era tot un poc descontrolat. Hi havia molta gent entrant en autobusos i en eixe centre hi havia de 4.000 a 7.000 persones diàries entre les que entraven i se n’anaven.
P: Quan vau arribar, com vau localitzar a les persones per poder portar-les a Espanya?
R: En els pavellons on solen estar hi ha molts voluntaris i banderes dels països, i nosaltres vam anar a contactar amb gent espanyola. Pensàvem que seria una manera de trobar-nos a algú que tinguera família en Espanya, i així portar-la. Vam coincidir amb una dona i la seua neboda, que tenien família en un poble d’Osca, i van vindre amb nosaltres.
P: Com va ser l’encontre?
R: Vam baixar a 10 persones, que eren 3 grups familiars. Una família eren 5: Un pare, una mare, dues xiquetes i un xiquet. Vam parlar amb ells apuntant on volien anar a un paper. És tot de manera interessada teua. No hi ha ningú que et diga: “aquesta gent va ací”. Has d’arribar i buscar-te la vida, perquè estan desbordats. Per això, està el problema de les màfies. Aquestes poden fer la mateixa actuació que hem fet nosaltres i ningú s’adona de res.
P: Vau parlar amb algun policia?
R: Sí, vam fer un registre després. Vaig parlar en la família d’una gent polonesa que eren 5, i ens van dir que els feia falta eixir del centre perquè estaven en 3 xiquets en una espècie d’hamaques militars. Aleshores, teníem el contacte d’una regidora d’un poble d’Albarracín, que volia acollir a famílies perquè estan repoblant el poble. Els donaven casa, faena, escola i manutenció. Ja teníem 2 grups familiars, i la furgoneta anava plena perquè també havíem de passar per una ciutat de Polònia per una mare amb una filla de 6 mesos. Però al final eixa dona va aconseguir un autobús per baixar abans.
Quan ens anàvem ens van presentar el cas d’Olga, una xica que està en Bocairent, i que estava amb la seua neboda i la seua filla. Tota la seua família s’havia quedat en Ucraïna en un poble prop de Zaporiyia, que és on està la central nuclear. Vaig vore la situació i vaig dir: “se n’ha de vindre”. No teníem ni casa d’acollida per a ella, ni espai a l’autocaravana, perquè anàvem al màxim. Però no podies dir-li a una persona que no, que no venia perquè no cabia. I vam dir: “és igual, ja posats tots cap a dins”. De fet, en una autocaravana homologada per a 5 vam baixar 13 persones
P: Com vos vau apanyar?
R: Els adults anaven asseguts en les places, homologades i tota la part de darrere que eren els llits anaven els xiquets. Després d’anar-se’n d’allí vam fer un registre en la policia polonesa per a dir-li que jo era el conductor, la matrícula del meu vehicle, i les persones que m’emportava. El primer dia va ser un poc més trist perquè tenien un poc de por, i no sabien on anaven. La intenció era fer quilòmetres, i quedar-se en un hostal perquè es dutxaren, perquè mínim feia 6 dies que no es dutxaven. L’endemà va haver-hi un poc més d’alegria, jo vaig posar música en espanyol i ucraïnés a la furgoneta, i vam ballar per trencar el gel i fer una miqueta més de vincle.
P: Vos van contar com estava la situació allí?
R: No els vam voler preguntar, perquè estan deixant la seua vida arrere, i l’únic que volíem era traure’ls sense preguntar-los més perquè ja és prou el que estan vivint. Vam practicar algunes coses en espanyol. Frases bàsiques i curtes perquè ells pogueren anar practicant.
“En una autocaravana per a 5 vam baixar 13 persones des de la frontera d’Ucraïna”
P: Tenies por o senties bombes?
R: Por cap, i les bombes no se senten. Les bombes que puguen tirar estan a 25 km. Veus molta policia, i molts militars. També és molta gent que està entrant a Ucraïna. Però, en Polònia es respirava més tranquil·litat perquè la gent estava segura. De moment no hi ha cap previsió d’atac. Però un poc de descontrol sí per què cada dia ixen 28 mil o 30 mil persones travessant fronteres, moltíssima gent.
P: Aleshores, on s’han quedat les famílies?
R: En Osca vam deixar la família que et dic que tenia una cosina allí. A Albarracín vam portar a la família de 5. Quan vam arribar ens va rebre i la gent es va bolcar de seguida. Aquesta família estava plorant perquè no podia imaginar-se que hi haguera bones persones que li donaren una vida nova. Els xiquets han començat el col·legi, i els pares estan aprenent l’idioma per posar-se a treballar quan puguen. Després vam anar a Bocairent on ens va rebre una família d’ucraïnesos que viu en Bocairent des de fa anys. Jo no soc la família acollidora, és una família del poble que s’ha prestat des del primer moment a qualsevol classe d’ajuda, són unes persones increïbles. Els han prestat una casa sencera per a ells perquè puguen viure la mare i les dues xiquetes i aquests dies estic ajudant-los per agilitzar tots els tràmits.
P: Què és el que més et va impressionar?
R: Les cares dels que vam portar nosaltres quan van entrar en la furgoneta i quan van eixir. El canvi emocional que van tindre a l’acomiadament, una cara d’il·lusió… El pare, que era la persona que menys havia obert la boca en tot el viatge, no podia parar de plorar i abraçar-se a mon pare i a mi. Va ser molt emotiu.
