20.6 C
Albaida
Dijous, març 28, 2024
HomeSocietatInma Boscá: "Si no m'agradara tant l'esport, no haguera aguantat la rehabilitació"

Inma Boscá: “Si no m’agradara tant l’esport, no haguera aguantat la rehabilitació”

Inma Boscá és de La Pobla del Duc, i sofreix una malaltia rara que l’ha deixat en cadira de rodes. En canvi, aquesta situació li ha servit per superar-se a ella mateixa. Junt amb el seu home, Toni Ibáñez, ha aconseguit reptes inimaginables, com ser la primera persona en cadira de rodes en fer un Ultra Trail. Amb l’ajuda de Cazarrettos, van crear l’Inma Challenge, que tenia l’objectiu de recaptar 10.000 euros per a poder costejar una rehabilitació que és impossible d’afrontar, ja que no reben ajudes per part de les institucions.

Aquest dissabte vau participar en l’Ultra Trail de Tarragona. Quines dificultats vos vau trobar?

Toni Ibáñez: Totes les que et pugues imaginar i més. Començàrem amb molta aigua i fang, i la muntanya estava un poc complicada. A més, com Inma anava amb la seua handbike… era indescriptible.

Ens vam clavar en una bassa. Jo tenia l’aigua pel genoll, i estava plantat, doncs a Inma li venia quasi a la cintura. Després també es van quedar en una zona amb molt de fang que va quedar la cadira clavada. Vam haver de gastar l’aigua de beure per poder fer-ho més blanet, i netejar la cadena i poder seguir. Va ser molt dura, però també espectacular. La vam gaudir moltíssim.

Normalment, aneu amb més gent. Aquesta vegada heu anat a soles?

Inma Boscá: Va estar molt bé perquè com va ser a la muntanya i la pista era molt ampla, així que podia passar amb la handbike. Va ser molt espectacular fer-ho jo en la meua cadira, sense que em porten. És bonic, però a mi m’agrada tirar. Va ser complicat perquè les pedres eren molt altes i havíem de fer maniobres, però va estar per a repetir.

Toni: No hem d’oblidar que són 74 km de muntanya amb pluja, i 13 hores i 25 minuts sense parar. Teníem dos companys, Quique Ballester i Luis Calatayud, que feien els avituallaments perquè nosaltres no podem portar totes les ferramentes.

Vau començar l’Inma Challenge l’any passat, però ja féieu esport des d’abans?

Toni: Sempre hem corregut. Començàrem a córrer poc temps després d’eixir de l’hospital. Anàvem a rehabilitació a Madrid i veiem que la despesa era insuportable. Com ens agradava l’esport, vam començar a fer curses d’asfalt, i intentar trobar algun patrocinador perquè ens ajudarà a pagar la rehabilitació, perquè era impossible pagar-ho. A partir d’ahí, ens vam clavar en l’Associació Cazarrettos, i per culpa d’ells ens vam clavar en la muntanya. I ara no podem viure sense ella! La muntanya té algo màgic i especial. Et fa sentir-te viu.

Inma: Portem des del 2019, i després va vindre la pandèmia. A mi em dona llibertat, i al mateix moment t’oblides dels problemes. És com si el cervell desconnectara, estàs a la muntanya i és com si la resta del món no existira.

Foto: @losmejoresguerreros

Es veu que vos agrada molt l’esport, aquesta afició ja venia d’abans de la malatia?

Inma: Sempre m’ha agradat l’esport, perquè sinó, no haguera aguantat la rehabilitació. I ara que anem a fer carreres encara m’agrada més.

Toni: També és una manera de superar-se. Qui anava a dir-li el que pot arribar a fer. Quan tens una mobilitat reduïda molta gent pensa el que deixa de fer, i no creu que pot arribar a tant. Però sí, s’hi pot arribar a molt. Només s’ha de veure l’exemple d’Inma.

De què tracta la teua malatia, Inma?

Inma: La meua enfermetat va començar tenint maldecap, i després la cama m’anava coixa. El que passa és que no saben realment el què és. Vaig tindre una inflamació medul·lar, que en un primer moment em van dir que eren tumors. Després, la inflamació anava pujant i baixant. A finals de l’any passat les goteres me les van allargar i va tornar a eixir la inflamació, i vaig tornar a ingressar. En l’última ressonància ja m’han dit que es veu que la inflamació se n’ha anat del tot. Però ara ja tinc les goteres cada dos mesos. Els metges van també a cegues

Toni: El problema d’una enfermetat rara és que no saben per què li passa això, aleshores van provant. Si saps el motiu, saps contra què has de lluitar, però quan no saps res… 

Tens l’esperança de poder tornar a caminar?

Inma: Sí! Caminar com abans no, ho tinc clar. Però poder ser un poc més independent per casa sí que vull. Estar parlant amb una persona plantada, cara a cara, poder fer el menjar plantat, etc. La lesió la tinc ahí, però sí que tinc la il·lusió de poder caminar per ser independent per casa. És pel que estic lluitant.

Us vau iniciar en un projecte d’investigació en la Universitat de València. Com d’important és la investigació per a vosaltres?

Toni: És superimportant. Vam col·laborar en un projecte que era per a veure el que és el benefici de la rehabilitació en les persones que tenen lesions medul·lars, i està comprovat que és necessari. Deixar de caminar és el mínim, perquè després entra en joc la part interior del cos, que això també deixa de funcionar. Ara mateixa estem col·laborant amb la Universitat de Barcelona en el desenvolupament d’un exoesquelet. Inma és pilot de proves, i allí van provant amb esquelets d’altres enginyers de tota Europa, i ella aporta les seues sensacions.

Part del benefici per a ella és un benefici per a més gent. Mai s’aporten diners a la investigació. Com més investigació hi haja millor serà la qualitat de vida per a tots. Les malalties no coneixen els diners, però si tens diners les penes són menys.

Trobeu una falta d’implicació de les institucions respecte a ajudes o subvencions?

Inma: Sí tu vols fer una rehabilitació te l’has de pagar. Vaig estar uns quants mesos quan vaig eixir de l’hospital i prou. Jo no vull quedar-me en cadira tota la vida, però eixe és el problema, que has de gastar-te diners, però si no en tens hem de fer moltes coses per veure si trobem algun patrocinador que et puga ajudar. Perquè si la Seguretat Social et poguera pagar diners, tot i que fora la meitat, seria diferent.

Toni Ibáñez: “Mai s’aporten diners a la investigació. Com més investigació hi haja millor serà la qualitat de vida per a tots”

Ara la Vall va cobrir el Trail de Quatretonda, i estàveu allí. Com és córrer en la vostra terra?

Inma: Córrer en el poble, és molt bonic. El suport de la gent… no hi ha paraules. I com tots ens coneixem, doncs t’alaga molt que et vinguen a veure, i que t’animen. Quan vaig amb la Joelette en la meta sempre plore de l’emoció. En Quatretonda em vaig posar a plorar. És molt bonic.

Toni: És important cuidar el que tenim ací en molts pobles. Quatretonda per a nosaltres és com si correguérem en casa. Ens han tractat amb una estima espectacular, però també en Xàtiva, en Alzira, etc. En tota la zona. A nosaltres ens criden per a córrer, perquè si fora per la gent correríem sempre, però no podem desplaçar-mos a tots els llocs. Ens han convidat en Tarragona, en Andorra, etc. Ací el circuit de La Vall s’ha involucrat moltíssim en fer un circuit inclusiu.

Vos ha unit aquesta situació?

Toni: Abans ja estàvem molt units, però ara som inseparables. No hem de perdre el temps de la nostra vida ni un minut en tonteries. Quan van ingressar a Inma em vaig adonar del ràpid que pots perdre tot el que tens. El que és important és el que tu vols.

ARTICLES RELACIONATS

SEGUEIX-NOS A...

5,400FansLike
956FollowersFollow
629FollowersFollow
725SubscribersSubscribe