No m’agrada ser repetitiu i parlar sempre de les mateixes coses. Però es diu allò que l’actualitat és la que mana. I l’actualitat últimament té un protagonista. Ho ha sigut en moltes ocasions i ho continua sent. Igual ell preferiria no ser-ho tant, no estar sempre en boca de tots, passar més desapercebut, com un senyal que tot funciona com toca. Ara si és cert que de nou l’actualitat passa per ell i sembla que, per fi, és per a bé.
Parlar del tren i més concretament de la línia Xàtiva – Alcoi és ja una cosa habitual. Estem contents, hem d’estar-ho, amb la notícia de l’imminent començament de les obres de millora d’esta línia ferroviària que connecta les comarques centrals. Més de 130 anys després, algú, alguns, s’han recordat de tots nosaltres. Més de 130 anys són massa anys per a no haver fet pràcticament res. Hi ha qui molt encertadament va afirmar que esta línia fa dècades que està en el corredor de la mort. I sí, així ha sigut. Línia deficitària, orografia difícil i fins i tot una decisió de tancament acordada en Consell de Ministres, mil excuses perseguint un mateix fi, el seu tancament final. Segons sembla, d’una vegada per sempre, no serà així.
Davant el que han sigut durant anys milers d’informes que “aconsellaven” el tancament de la línia, també s’han succeït treballs de persones especialitzades, experts en transports i mobilitat que fins i tot es van sorprendre en realitzar estos estudis de veure l’alta utilització de la línia malgrat el seu estat i les seues condicions. Tots arribaven a una conclusió unànime; la necessitat de millorar i condicionar la línia Xàtiva – Alcoi als nous temps perquè el tren tornarà a tindre el seu protagonisme. Res de tancar, si no mantindre com toca.
No podem tampoc donar l’esquena a la realitat d’una línia ferroviària complexa, com hem esmentat anteriorment, amb una orografia complicada, una extraordinària obra d’enginyeria (la rampa d’Agres és un grandíssim exemple) però que alhora limita també uns certs aspectes de la marxa dels combois. No hem d’oblidar que és una via secundària, però no per això mereix menys respecte. Països d’Europa com Alemanya o França han sabut llegir bastant millor el funcionament d’esta mena de línies ferroviàries donant-los l’ús que, concorde a les seues possibilitats i amb millores, poden concretar.
Renovació completa de la via, adequació de túnels, reforma d’estacions i andanes, modernització del sistema de telecomunicacions i reducció del temps de viatge. Sona bé, veritat? Els objectius estan marcats de forma molt concisa pel que tot el que no siga complir amb l’anunciat, serà mentir. I dic això perquè a pesar que hem d’estar contents, encara ens envaeix un cert sentiment de desconfiança davant tants anys de discursos sords i paraules buides. És a dir, que quan ho vegem ens ho acabarem de creure perquè segurament les paraules ja no convencen com deurien. Dos anys és l’estimació de duració d’estes. Dos anys en què caldrà pagar una penitència, una més, trajectes amb autobús per a cobrir la demanda dels viatgers. Això ha de merèixer d’una vegada per sempre la pena.
I mentre escric estes línies, puix clar, aquells viatges amb tren a València en falles i a veure als amics que vivien allí, aquelles tornades des d’Alcoi en festes amb molta son després de nits de glòria, passant pel Bancal Redó o els túnels del barranc de Bocairent. Tot es recorda.
Amb l’anunci de les obres de la línia Xàtiva – Alcoi, de començament imminent (o així hauria de ser) el 24 de març han començat a desempolsar també vells projectes oblidats, encara que presents en l’imaginari de tots. Una possible recuperació, no sense polèmica, de la projectada i mai realitzada via fèrria que puga unir Alcoi i Alacant aprofitant la línia Xàtiva – Alcoi. Connectar les dues capitals de província, de la mar a la mar. Però com diu el refranyer valencià, el que ‘va davant va davant’ i sembla que abans de fer obra nova, s’arreglarà la que ja està feta. Esperem que més de 130 anys després tot el soroll valga per fi la pena.