Es diu allò que sempre és bonic recordar les grans efemèrides, que estes no caiguen en els racons de l’oblit. No és just si això ocorre perquè en el seu moment va ser un esdeveniment important. A més, si estes celebracions tenen com a padrí als quals les protagonitzen, la satisfacció és doble.
L’any 1970, un grup d’alpinistes es van endinsar en paratges no coneguts per l’ésser humà a Groenlàndia. Un d’aquells aventurers va ser Héctor Verdú, alcoià de naixement, ontinyentí d’adopció, persona important dins de la societat de la nostra ciutat a qui, als seus 90 anys, tinc la fortuna de conéixer personalment. Fa poques dates se li va rendir un sentit i emocionat homenatge aprofitant la publicació del seu diari personal sobre aquells intrèpids dies on aquella expedició va iniciar 48 dies d’aventura, 34 d’ells totalment aïllats de la civilització. Durant eixos dies van recórrer territori àrtic inexplorat fins a eixe moment, activitats exploradores que van tindre com a principals actuacions la catalogació de cims, pics i glaceres desconegudes fins a eixe moment. Un d’estos cims va rebre un nom; “Puig Ontinyent”.
Allí, en aquell cim àrtic, després de cinc hores d’ascensió, com a plens dominadors d’un món inexplorat, a les onze i mitja del matí, Héctor depositava una placa amb una inscripció; “Expedició Valenciana a l’Àrtic. Groenlàndia 70. Puig Ontinyent. Homenatge a un poble”. Adornat tot allò amb uns versos del poeta Salvador Espriu; “… perquè seguíssiu el recte camí d`accés al ple domini de la terra”. Amb un epilogue final molt definidor; “Placa donada per la Ciutat d’Ontinyent, València (Espanya). Agost 1970”, amb l`escut de la ciutat. Tot això coronat amb una senyera i una bandera nacional on encara onejava l’escut amb l’àguila de Sant Joan Evangelista.
Resulta curiós pensar que tot això succeïa l’any 1970, en plena dictadura, on l’ajuntament donava una placa escrita en perfecte valencià i on brillava per la seua absència l’Onteniente oficial. Sembla una història treta de qualsevol film d’aventura. Era la realitat d’una època on els mitjans eren suplits per la valentia innata dels protagonistes de la història. El “Puig Ontinyent” no seria l’única estampa ontinyentina en aquells paratges, ja que una de les glaceres trobades va ser batejada amb el nom de “Pou Clar”. Curiosament, Héctor Verdú va proposar per a nomenar eixa glacera el nom d'”Albufera” però els seus propis companys, entusiasmats per les vegades que els havia parlat sobre el nostre emblemàtic paratge, van triar finalment “Pou Clar” per a batejar aquell llac que fins a eixe moment no havia aparegut en els mapes.
Però que és el que movia a aquells intrèpids alpinistes a deixar tot arrere? Deixaven les seues llars, família, dones i fills, treball durant aquells fascinants dies. És evident que els movia un esperit aventurer indòmit, coronat amb eixe encantament constant per tot allò que tinguera a veure amb el muntanyisme i l’alpinisme. Possiblement, la contestació a la pregunta ja l’havia posada en boca de tots l’alpinista britànic George L. Mallory quan li preguntaven, més de quaranta anys abans de la històrica expedició a l’àrtic de 1970, perquè volia una vegada i una altra pujar a l’Everest; “Perquè està ahí”. Tan simple com autentica. L’Everest finalment va poder amb Mallory i la tragèdia del seu final va ser també el naixement de la llegenda, que encara hui perdura intacta, i de la idea romàntica de l’alpinisme cap a la seua figura.
Per fortuna, aquells set alpinistes van tornar a les seues llars amb la satisfacció enorme d’haver-ho aconseguit i, tal com relata Héctor en el seu diari, amb la motxilla plena d’experiències humanes que mai oblidaren. La premsa de l’època es va fer ressò de la gesta. Hui dia tots aquells testimoniatges i records són realment impagables. Com resulta impagable més de cinquanta anys després que un pic de Groenlàndia tinga el nom d’Ontinyent, on encara existisca una placa d’homenatge a un poble, aquella que efectivament indica l’accés al ple domini de la terra.