Donar protagonisme a la nostra gent i valorar allò que fa són els objectius preponderants d’una secció nova que naix a Ara La Vall. L’hem batejada com ‘Veus de la Vall’. Encetem aquesta secció amb l’entrevista a Gabri Ribera, entrenador de porters del Deportivo Alcoyano. Aquest ontinyentí, porter en la seua formació a la FEBO, va arribar a terres de l’Alcoià junt amb Vicente Parras i Jordi Gil, després de la desfeta de l’Ontinyent CF. Ara, una vegada destituït Vicente Parras i l’adeu voluntari de Jordi Gil, els camins se separen, però sempre des de la gratitud per tot el que ha après.
Quines habilitats ha de tindre un bon preparador de porters?
Crec que és fonamental, a banda de dominar els conceptes tècnics, tàctics i condicionals que demanda la posició, per una banda, ser un gran analista tant de la competició, com del mateix equip i per altra, atendre a la persona, a l’ésser humà, que hi ha darrere del porter, empatitzar i entendre’l, per poder exigir-li en el dia a dia, ja que el nostre treball és més individualitzat i específic i la relació és molt més propera, arribant a crear vincles personals. Al final el que intentem és donar-los un ventall de recursos, a través de l’entrenament diari, perquè siguen capaços de resoldre, amb el percentatge més gran d’èxit possible, les diferents situacions i problemes que se’ns plantegen en una competició de l’exigència de la 1ª RFEF.
Segueixes actualitat del futbol ontinyentí? Com valores la situació?
Per descomptat que la seguís, no sols intente estar al dia sinó que, quan puc, m’agrada anar al Clariano a veure futbol, ja que, a banda dels amics que tinc al club, és el que he fet des de menut i el que m’apassiona. Crec que, de vegades, no som conscients del potencial que tenim a la ciutat. Per a mi, la fórmula d’èxit ideal per al futbol local passa per la unió entre els clubs, una gestió i direcció amb gent preparada i amb il·lusió (que la tenim) i unes instal·lacions adequades al nivell i volum de xiquets que hi juguen a la ciutat (que també les tenim i estan en procés de millora). Per desgràcia, ja hem viscut diversos intents d’unió, que per interessos d’uns o altres, han fracassat. Actualment, sé que s’han donat passos per enfortir i consolidar el futbol a la ciutat i els esforços van en eixa direcció. Estic segur que si tots remem en la mateixa direcció, Ontinyent pot i deu ser un referent a nivell futbolístic dins de la Comunitat Valenciana: hi ha planter, hi ha instal·lacions i hi ha professionals capacitats per a ser-ho.
Has pogut rebaixar la indignació del que va passar a l’Ontinyent CF?
Allò que va passar en 2019 va ser traumàtic i dolorós per a tots, especialment per als que formàvem part del club en eixe moment, som del poble i ens hem criat anant cada diumenge des de xicotets al Clariano a veure l’Ontinyent CF. En eixe moment era ràbia i dolor perquè ens van arravatar un sentiment i una història de quasi noranta anys i no enteníem el perquè. Amb el temps, em pregunte si es va fer tot el possible, per part de tots, per evitar aquell desenllaç. Era una cosa que es podia intuir amb les diferents gestions que es van fer des d’aquella fatídica vesprada a Alcorcón i amb la deriva de grups inversors dels últims anys. Però sempre em quedarà eixa espineta clavada del fet que el club va desaparèixer de la nit al dia com si res i la reacció i les responsabilitats van ser poques o nul·les.
Com has viscut la destitució de Vicent Parras?
A Vicente Parras li ho dec pràcticament tot en l’àmbit professional des que vam començar a treballar junts aquell estiu de 2017 a l’Ontinyent CF en 2ªB. Per a mi ha sigut i és com un pare futbolístic. Ara com ara, soc millor professional gràcies a ell. És un entrenador amb les idees molt clares, professional fins a l’extrem i tremendament exigent, i això t’obliga a traure el millor de tu cada dia. Tant a Ontinyent com els últims anys a Alcoi, hem viscut grans temporades i moments únics en lliga i Copa del Rei. Difícilment res d’això haguera sigut possible sense el caràcter competitiu que impregna als seus equips i estic segur que prompte trobarà una banqueta a l’altura que es mereix.
Et va doldre l’eixida de Juanan?
L’eixida de Juanan, personalment, em va doldre molt, segurament la que més, ja que més que un jugador, era company de viatges i tenim una relació estreta d’amistat des de fa molts anys i que va més enllà del futbol. Són decisions que estan per damunt de nosaltres i que els que estem al món del futbol sabem que, per desgràcia, ens poden ocórrer. A Juanan li desitge sempre el millor i estic segur que a Lleida, quan trobe la continuïtat, acabarà sent peça fonamental, com ho ha sigut a l’Alcoyano.
Durant els partits, l’entrenador de porters està atent al les evolucions de l’equip o està més pendent de l’actuació del porter?
En el futbol actual no es pot entendre al porter com un jugador a banda de la resta de l’equip, hui en dia el porter assumeix un protagonisme rellevant en l’inici del joc en fase ofensiva i intervé directament o indirectament a l’hora d’evitar situacions de gol, en les accions a baló parat defensives i ja, en última instància, en evitar el gol després d’una rematada. Tot es treballa i tot s’analitza. I en aquest sentit, l’entrenador de porters ha d’estar atent a totes les situacions que se’ns plantegen com a conjunt durant el partit, no sols a l’actuació del porter. A més, en molts casos, som els encarregats de coordinar les accions a baló parat defensives durant el partit.
Davant Atlético de Madrid B es va veure que l’afició del Collao no falla
Esta temporada la gent ha tornat a pujar al Collao en major nombre que en les darreres últimes temporades. Tot el terratrèmol que va ocórrer al final de la temporada passada i uns carnets més assequibles, han contribuït a veure un ambient bonic de futbol amb molt de públic cada setmana. La llàstima és no poder sumar totes les victòries que ens agradaria a casa i poder-los donar més alegries. Esperem per a este 2025, convertir el Collao en un fortí d’una vegada per totes, gaudir i fer gaudir a la gent i sumar els màxims punts possibles a casa que ens ajuden aconseguir l’objectiu.