El que havia de ser una escapada tranquil·la i esperada a Roquetas de Mar es va transformar en un episodi que marcarà per sempre la vida de Fernando (78) i Maria (75), veïns d’Ontinyent. Viatjaven amb l’IMSERSO per gaudir de la brisa mediterrània i desconnectar uns dies, però un greu accident d’autobús a Múrcia va truncar els seus plans i els va posar en la primera plana mediàtica. Afortunadament, malgrat les ferides físiques i el gran esglai, Fernando i Maria van poder arribar a la seua destinació, amb l’esperança de refer-se, però amb la por gravada a la pell i al record.
Fernando i Maria han volgut contar el que va passar, emfatitzat amb indignació les informacions d’alguns mitjans de comunicació on etiquetaven l’accident com ‘un autobús d’ontinyentins’ quan realment sols hi havien dues persones de la capital de la Vall d’Albaida.
El relat del que va succeir ja va nàixer envoltat de detalls que feien sospitar que alguna cosa no anava bé. Tot semblava un mal presagi que, malauradament, va culminar en el maleït moment de l’accident com expliquen Fernando i Maria. ‘Des del principi, el viatge el qual va començar des de València, va ser un desastre. El transport ja mostrava senyals d’estar en mal estat. Primer va punxar una roda. A més, el conductor va insistir a continuar sense parar tot i que vam fer una descans prop de Crevillent. Després, va vindre el moment fatídic, una altra roda va rebentar de sobte, amb una explosió que va sonar com una bomba. En aquest moment, vaig saber que una cosa molt greu estava passant. A més, recorde que plovia molt i l’aigua entrava a l’interior de l’autobús. La gent va obrir els paraigües dintre del mateix autobús’
L’autobús va perdre el control i es va accidentar a Múrcia, produint una situació dantesca. ‘Va ser un caos total. Nosaltres anàvem amb el cinturó posat, gràcies a això no vam eixir disparats, però molts companys van quedar atrapats. Recordem la por, el silenci.’
No obstant això, de totes les situacions adverses s’extrauen lliçons de vida perquè en aquest accident ‘també vam veure el millor de l’ésser humà. Camioners i gent jove que passaven per la carretera van parar a ajudar, ens van donar les seues jaquetes, aigua, mantes. Uns altres ens abraçaven, ens calmaven. Va ser una allau d’humanitat enmig de l’horror’.
Els ontinyentins accidentats destaquen el desplegament post accident així com el paper de les forces de seguretat. ‘Després ens van traslladar a una àrea de descans on la Guàrdia Civil va muntar una tenda de campanya. Van prendre les nostres dades, ens van ajudar en tot. Ens van oferir transport, atenció mèdica i, sobretot, respecte. Ens van fer plaques, revisions, ens van cuidar bé’.
Un mes després de l’accident, Fernando i Maria continuen pegant voltes a les responsabilitats de l’accident i continuen assenyalant ‘l’empresa, ja que va actuar amb negligència, sense revisar el vehicle, sense organització, sense acompanyament, sense humanitat’.
Amb la por en el cos per un accident que haguera pogut ser una tragèdia, tots els accidentats lleus volien tornar a casa. Afortunadament, hores després aquesta parella d’ontinyentins va prosseguir el seu camí per gaudir del seu viatge tot i que Fernando va requerir revisions mèdiques durant els dies que va estar a Roquetas. Un canvi de pensament influenciat per la Guàrdia Civil la qual ‘ens va demanar que muntàrem de nou a l’autobús (un nou) com a part del procés de recuperació emocional. Ho vam fer, ens vam abraçar, i vam seguir el viatge. I encara que no va ser igual, ens van cuidar, ens van escoltar, i nosaltres vam tractar de gaudir del que quedava’.
Amb una flashback d’un accident que ha canviat la seua percepció dels viatges, Fernando i Maria conclouen recalcant que ‘no va haver-hi morts, gràcies a la sort i a la solidaritat. Però l’esglai, les ferides i el dolor d’haver estat tractats com a mercaderia, això sí que queda. Ho expliquem perquè no hauria de tornar a passar mai més.