Quan arriben unes eleccions escoltem sovint que, els votants de dretes, sempre voten; que l’esquerra és més crítica i penalitza les errades comeses pels partits amb qui simpatitzen; els desvaris dels seus representants institucionals.
No obstant: què diuen les estadístiques al respecte? És un tòpic? O és cert que els votants progressistes tenen més consciència reflexiva, són més moralistes i castiguen en major mesura la mentida, la hipocresia, la mala gestió o les falsedats?
Ja avance que, humilment, tinc els meus dubtes; i així ho manifeste analitzant la història recent de la nostra democràcia…
En l’àmbit estatal, Felipe González i Zapatero van guanyar les eleccions baix circumstàncies d’alta mobilització. Però no és menys cert que, també Aznar i el partit popular, l’any 1996, aconseguiren la victòria en uns comicis on la participació va arribar al 77,38%.
Ja a casa nostra, al País Valencià, tampoc troba cabuda la suposada lògica d’aquells que asseveren que, el votant progressista, exerceix el seu dret al sufragi actiu d’una manera més assenyada; des d’una posició de suposada superioritat intel·lectual. I és què, l’any 1995, per exemple, el PP assolia el poder en la jornada electoral amb la participació més alta de tota la sèrie històrica: el 76%.
Per tant queda bastant clar què, una major mobilització, no sempre beneficia a l’esquerra.
La ciutadania té diverses motivacions i respon de diferent manera davant els milers de variables que influeixen en el sentit del seu vot.
Tanmateix, hi ha una bossa de votants molt important -i en última instància qui decideix el signe del govern- que no simpatitza, milita o n’és fanàtica de cap partit. Tampoc disposen d’una ideologia definida i, en la major part dels casos, ni tan sols d’una mínima consciència de classe que els permeta identificar-se’n o posicionar-se clarament a un costat o a l’altre.
D’aquesta manera, la papereta que s’hi dipositarà en les urnes vindrà condicionada per factors endògens i exògens. Pels raonaments del veí, l’amic o la parella; per les tertúlies televisives; pel màrqueting d’una organització política; per la conjuntura econòmica i social; per l’opinió d’un “influencer” i, en última instància, sobretot, per la situació particular i específica que estiga vivint l’individu.
Però no obstant, també els prejudicis, les mentides i la desinformació juguen un paper fonamental: sobretot aquelles falsedats i difamacions que -malgrat demostrar-se incoherents- no passen cap filtre. Aquelles on no es realitza el més mínim esforç intel·lectual per esbrinar-ne l’origen.
No hi ha res més perillós que el llançament d’una idea o un argument fal·laç que es dissemina i es propaga maliciosament. La difusió de badomies encaminades a arrancar vots, minar la imatge d’un candidat o, directament, en els pitjors dels casos, calumniar.
Terrible! Terribles i perilloses pràctiques les que vivim amb insults, ofenses i malevolències variades emeses, majoritàriament, per covards parapetats darrere d’avatars i perfils falsos. Nens de patí de col·legi. Espècimens que tiren la pedra i amaguen la mà. Valents tots! Feristeles de l’odi reconvertides en reis d’un ecosistema tecnològic on pul·lulen i s’alimenten, carronyerament, d’aquells que els donen comba.
Perquè després del primer whatsapp, del primer missatge enverinat, revola el voltor i la hiena. I no! No és Pepe (qui ha perdut la feina), ni Antonio (a qui li han pujat l’IRPF), ni Marisa (a qui li han denegat un subsidi) els fabricants o els ideòlegs. Ells i elles són els instruments; la ferramenta del pervers; l’altaveu o l’element canalitzador de missatges tremebunds; de consignes obscures amb interessos espuris que van més enllà de la ràbia momentània i el cabreig ocasional. Adalils de la corruptela ètica que se n’aprofiten de la massa desinformada emparant-se, a més, en un generós dret a la llibertat d’expressió.
Així és com s’hi manipula als indecisos: amb luctuoses melodies. Amb cants de sirena en l’insondable mar de la confusió.
I és cert que a Pepe, Antonio o Marisa els podem acusar d’ingenuïtat; de caure en la trampa de la impostura, de mancar de capacitat per llevar-li la careta a la ignomínia. Però què hi ha dels fanàtics?
Perquè l’enrabiat, probablement, ha sigut seduït, estafat o enganyat. També el defraudat ha pogut ser víctima de la seua pròpia debilitat, d’impulsos i problemàtiques irresoltes on encara roman la possibilitat de redimir-se, de despertar de la letargia i forjar-se un criteri propi; de reprendre’n el control del seu pensament.
Però que hi ha dels qui professen un radicalisme exacerbat? D’aquells que neguen qualsevol evidència contrària a allò que consideren la paraula de Déu?
D’aquells que matarien o agredirien per unes sigles o un líder?
Em referisc als cecs i sords voluntaris… A qui no vol veure ni escoltar. Als alienats. A aquells que han renunciat i abandonat l’esperit rebel que ha forjat les grans revolucions. Als zombis intel·lectuals. A qui ha deixat de ser crític i observador. A tots aquells que no s’atreveixen a contestar-li a l’amo. Al servilisme i al clientelisme paralitzant. A qui ha abandonat uns principis que, temps abans, li permetien somiar en sincronia amb la seua consciència i valors.
Perquè pertànyer a un partit -a una organització política- suposa també acatar, respectar i acceptar uns reglaments, uns procediments i una jerarquia concreta. No parle, doncs, d’actuar al marge de les directrius orgàniques i d’autoregulació consensuades, normativitzades i aprovades per la col·lectivitat dels seus membres. Adduïsc a qüestions més profundes que tenen a veure, senzillament, en el sentir interior. En la capacitat d’introspecció i anàlisi. En la intimitat del “jo” i l’harmonia amb l’evolució de l’ideari grupal. En l’engranatge, la connivència, la congruència i l’encaix que ha d’existir, necessàriament, entre el pensament individual i un projecte compartit.
Per això, quan la divergència s’evidència i les dissonàncies s’aguditzen, tal vegada ha arribat el moment d’abaixar-se del carro; de retrobar-nos amb una essència que vibra en discordança.
Per tant, és clar que hi ha gent que votarà sempre el mateix; però pocs ho faran des d’una profunda convicció forjada en la reflexió i l’arrelament historicista o cultural. Perd força la unió coordinada que abasteix conquestes estratègiques. S’enfonsa irremeiablement el treball cooperatiu i planificat en el tèrbol riu de l’egoisme i l’individualisme.
Així doncs, s’hi constata la desaparició progressiva de la consciència de classe, de les reivindicacions centrades i enfocades en el bé comú que donen pas a un vot de caràcter tribal, aborregat i arbitrari. Perquè al fanàtic li fa igual quina siga la formació, la capacitat i el currículum del candidat; de les persones que conformen una llista. El “hooligan” no presta atenció al programa, ni a les propostes, ni a les bones o males intencions! El devot votarà la mateixa opció sempre; encara que, el cartell, l’encapçale un mono ensinistrat!
l això passa, sobretot, quan no hi ha lligams racionals sòlids. Quan l’arrelament es fonamenta en sentiments atàvics derivats dels records, les tertúlies de sofà i del que hem mamat a casa…
Ens ocorre, en definitiva, com al valencià que defensa la paella tradicional. Sí: la de pollastre, conill i garrofó; la de tota la vida! Eixe valencià que aprofita el plat més idiosincràtic per enorgullir-se del seu “pedigrí”; per arrapar a qui s’atrevisca a posar-li xoriço!
Perquè què passaria si ens obrirem a acceptar-hi variacions en la paella? Si ens permetérem gaudir-la en els canvis i ens concedírem, senzillament, la llicència de provar-la i aprovar-la?
Probablement sentiríem que estaríem traint, d’alguna manera, tot allò que som i ens identifica; la nostra herència ancestral…
Per això, amb els anys, he aprés a entendre les nostres reminiscències, cabuderies i manies. En especial la d’aquelles persones que, quan voten, inflen el pit i diuen: “Vaig a votar ALS MEUS”.
Ara, quan ho escolte, ja no m’atabale. Que va! En eixos moments somric, els mire i… pense en la paella.