Soc dels afortunats que poden escoltar, en el seu lloc de treball, un aparell de ràdio. Escoltar igual no és la paraula exacta perquè el primer és l’atenció de la teua ocupació laboral, però això no significa que a vegades estigues pendent de certes històries realment precioses i que, sempre, et conviden a la reflexió i el pensament.
Un d’aqueixos moments el vaig escoltar fa uns dies quan van contar la història d’una persona que estava buscant el parador d’una professora que va tindre en els seus anys d’estudi. El motiu de la cerca, tal com van explicar en aquell programa de ràdio, es devia al fet que aquella professora li va dir a aquell alumne que algun dia de la seua vida arribaria a tindre la seua pròpia empresa, que seria un emprenedor, que aconseguiria l’èxit laboral en la seua vida malgrat les seues limitacions acadèmiques. I aquell alumne ara buscava a aquella persona que anys arrere li va dir aquestes paraules que, possiblement, li van servir d’inspiració per a donar-li les gràcies per la confiança dipositada en ell. Va saber veure el que uns altres possiblement no van aconseguir detectar. Aquell alumne posseïa virtuts que anaven més lluny del seu moment educacional i aquella professora les va saber albirar.
Molt pocs dies després d’escoltar per les ones aquesta cerca, vaig tindre l’ocasió de veure la pel·lícula “El club de los poetas muertos”. He de reconéixer que tinc una enorme feblesa per aquest film dirigit en 1989 per Peter Weir i protagonitzat pel gran i inoblidable Robin Williams (fantàstic en el seu paper del professor John Keating), Oscar al millor guió cinematogràfic. Una pel·lícula que em va impactar profundament quan la vaig veure per primera vegada, potser perquè la vaig veure en l’edat exacta, en el moment exacte i en el lloc exacte. Tan exacte tot que recorde perfectament aquell dia. Tan exacte tot que, tants anys després, encara la gaudisc amb enorme satisfacció. Al cap i a l’últim, John Keating era un professor que buscava ser la inspiració dels seus alumnes, només això. Sembla fàcil, veritat? Segur que no ho és tant.
Inspiració
Inspiració. Què diu el diccionari sobre aquesta paraula? Estimul o lucidesa sobtada que sent una persona i que afavoreix el moment just per a la creativitat necessària. Despertar la inspiració en els altres. Una inspiració, la inspiració, que portem a tots els camps, el cultural, el musical, l’esportiu, tot allò que abasta la docència, un món gran ple de persones que a vegades aconsegueixen albirar mes allà dels coneixements, de les matèries, importants també, un cert talent en els seus deixebles. Buscar la seua motivació, més enllà del purament acadèmic, a través de transmetre passió per aqueix ensenyament més enllà del purament convencional, la importància de lluitar per assolir els teus somnis. En definitiva, i, com diu la frase, per a inspirar cal ser un bon model. I alguns, com s’ha demostrat, ho arriben a ser.
Com en moltes històries que escoltes en la vida, possiblement ens quedarem sense saber com ha sigut el resultat final d’aqueixa cerca. Crec sincerament que això no importa. Per no saber aquest final, la situació no deixa de ser encantadora. Aquella professora va ser la inspiració d’aquell alumne. I és que tots i totes en les nostres vides ens hem volgut entropessar amb una persona així, ens hem volgut entropessar amb aqueix senyor Keating, amb algú que siga la inspiració que faça de les nostres vides una cosa extraordinària.