12 C
Albaida
Dilluns, novembre 28, 2022
HomeOpinióEl joc dels malnoms

El joc dels malnoms

Article d’opinió de Dani Aguilera

Quan parlem de sobrenoms ens venen al capdavant, en moltes ocasions, aquells defectes que defineixen a la persona convertits en malnoms que els distingeixen i els identifiquen. No en va resa el significat de la paraula malnom aquell nom que se li dona a la persona en lloc del seu propi i que fa referència a algun defecte, qualitat o característica particular que el distingeix. Ni mes ni menys. És que, clar, quan una persona és cridada pel seu nom i no se sent al·ludit i, no obstant això, es gira ràpidament en escoltar el seu malnom… és la seua marca definidora, única, personal i intransferible.

Ací en el nostre Ontinyent, per a referir-se als seus propis habitants, tenim on triar. Ahí es res. Podem triar entre “Meruts”, “Usietes” o “Fills de frare”. Sembla ser que en els últims temps ja ens hem quedat mes amb el primer d’ells per allò de la Mera, expressió molt arrelada en la ciutadania, molt definidora, acceptada com una cosa normal i molt generalitzada en el seu ús, sobretot pels més joves, aquells que han de ser els transmissors de la memòria oral.

Som molt donats a col·locar aquests malnoms sobre nosaltres mateixos. I, evidentment, el mateix ocorre en tota la geografia. És una cosa comuna. Però ací ho fem fins amb aquells elements que no són éssers humans però que interioritzem com alguna cosa més que meres figures representatives d’una festa. Perquè els gegants que representen al rei i la reina mora són “L’auelo” i “L’auela” i els cabets persegueixen la mainada que els crida allò de “orelluts”. Es tan sols un xicotet exemple.

Els malnoms cobren, possiblement, gran transcendència quan es tracta de grups o associacions. Resulta molt curiós analitzar aquests conjunts de persones i veure l’escassetat de noms propis en ells, arribant a la conclusió que és més fàcil dirigir-se ha tots i totes pel seu malnom que pel seu nom de pila. Sense arribar a aprofundir en la situació, cosa que ens portaria a unes quantes pàgines escrites que, al cap i a la fi, estan escrites ja amb gran encert, farem un repàs ràpid, interessant i entretingut alhora. I és que els jocs tenen que ser així.

Ens detenim primer en una associació esportiva de la ciutat. I és que, si en les més altes esferes de l’esport sempre han tingut els propis esportistes que portar en els seus muscles la càrrega d’un sobrenom que els definia, ací no anàvem a ser menys. I clar, aquesta associació esportiva d’Ontinyent podia eixir a jugar d’inici amb aquests jugadors en el seu equip: “Ramallets”, “Opera”, “Militares”, “Cagancho”, “Rege”, “Sifonero” i “Talecó”, equip completat en pocs anys per “Pando”, “Ben Barek”, “Sabata” i “Canyot” amb “Pallóc” de suplent. Com a entrenador, “El xiquet” i de massatgistes “Boro i Nagayo”. Equip titular amb suplent i cos tècnic al complet. Ací som així.

Dirigim la nostra mirada a un altre col·lectiu important a Ontinyent, els morocristians. I és que les comparses són un vertader niu de sobrenoms o malnoms des dels inicis de la pròpia festa. I és per això que ens podem trobar amb un gran grup d’aquests en cadascuna d’elles. Ens parem en una d’elles i seguim el joc. En la mateixa ens trobem compartint taula i estovalles, compartint notes de marxa festera a: “Capellano”, “Calienda”, “Capità”, “Nas”, “Viudo”, Pallús, “Coca-Cola”, “Bormac”, “Risto”, “Pitxi”, “Sapet”, “Xeu” i “Benji”. Esquadra de dotze i cap per a complir les regles i evitar multes. No parem de jugar.

Així que farem un salt qualitatiu i ens arriscarem. Anem a un carrer, cridarem amb la balda, anirem porta per porta a veure qui trau el cap. Ho fem de punta a punta del mateix. Volem comprovar si estan tots els seus habitants batejats amb el seu malnom. Trauen el cap al llindar dels seus habitatges, trauen els seus caps i allí ens trobem a “Conillet”, “Ranxero”, “Roques”, “Ponno”, “Sargento”, Pol.lònia”, “Bartola”, “Pití”, “Xenna”, “Cerilla”, “Grillet”, “Tayo”, “Mariquito”, “Camel”, “Rajol”, “Quintino”, “Tèrrec”, “Pequín” i “Cucala”. Ací queda això. Ens trobem en alguna d’aqueixes cases casos molt cridaners i curiosos que defineixen perfectament la importància dels malnoms en la societat. I és que alguns d’ells comparteixen el calor de la llar mútua; “La Quintina, neboda del tio Quintino i dona de Pequín”. Tot queda a casa. Han sigut tres exemples, com he dit abans, molt ràpids i concrets. Hi ha molts mes com correspon a una societat que veu en virtut o el defecte del ciutadà la manera de dirigir-se a ell. Alguns d’aquests sobrenoms escriuen la seua pròpia història de generació en generació que va heretant els mateixos com algo molt seu, a vegades fins i tot, amb molt d´orgull. Com em va dir en una ocasió un veí d’Ontinyent amb una certa edat ja: “Crida’mpel meu malnom perquè m’ha costat molt guanyar-me’l”. Així ho farem. Així continuarem jugant.

ARTICLES RELACIONATS

SEGUEIX-NOS A...

3,376FansLike
584FollowersFollow
421FollowersFollow
338SubscribersSubscribe