Hi ha històries d’aqueixes que sents com se sol dir, de “rampaina”, a les quals no li dónes al principi tota la importància que, possiblement, es mereixen. És una història curiosa, d’aqueixes que podrien haver canviat, com a mínim, el curs de la història de les lletres valencianes.
Parlar de Juan Alfonso Gil Albors és parlar d’un dels més destacats exponents del teatre valencià, amb 45 títols estrenats i un centenar d’obres dirigides. És parlar d’un membre de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya, l’entitat de les quals el defineix com “el més important dramaturg valencià del seu temps i un autor fonamental de transició en el teatre valencià dels anys 60 i 70, que va saber allunyar el teatre valencià del seu contingut més localista per a situar-lo en una esfera molt més universal”. De Juan Alfonso Gil Albors parlem ja en passat perquè va morir el 14 de febrer de 2020 amb 92 llarguíssims anys.
Va ser, a més, director de Teatres de la Generalitat entre 1996 i 1999, i en la seua qualitat de periodista, va treballar en diferents mitjans de comunicació, com a Ràdio Nacional d’Espanya, Ràdio Cadena Espanyola i Ràdio Color, i va ser director d’aquestes dues últimes. El dramaturg va ser durant catorze anys membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Abans de tot això, un jove Gil Albors, nascut a Alcoi el 6 de març de 1927, és un dels integrants de la plantilla de l’Alcoià que ascendeix a Primera Divisió l’any 1945. Ocupava el lloc de porter en l’equip. Sempre hi haurà persones que buscaran, investigaran i no trobaran el nom de Gil Albors en les alineacions de l’Alcoià. I és que el nostre home, amb 18 anys, era el benjamí de la plantilla, només superat pel nostre paisà Juan Bolinches, que en tenia 20, raó per la qual no era alineat en l’equip. Com a tercer porter de la plantilla formava part de la mateixa i, per tant, el seu nom està escrit en motles d’or en la història alcoianista.
Davant les poques oportunitats de les quals disposa en l’Alcoià, Gil Albors fitxa per l’Albaidense, club fundat Ángel Pérez Soler, que també va fundar l’Alcoià i l’Ontinyent. Com tots els porters, siga com siga l’època, Gil Albors tenia una qualitat bàsica i indispensable per a ocupar l’arc, la valentia. I en aquells anys quaranta calia disposar d’ella davant davanters que jugaven amb la noblesa en el seu joc per bandera, però amb la duresa característica de l’època. Ningú s’acovardia davant res. En un cert partit i en una jugada d’aquest, una forta puntada de manera fortuïta rebuda del davanter rival li produeix l’esclat del còlon i la perforació de l’estómac. Albaida no disposa d’hospital com a tal. Tampoc Ontinyent en aquells anys. Però la veritat és que Gil Albors literalment s’està morint davant la gravetat de la lesió. El mateix Gil Albors la va qualificar de “una de les més greus que hi ha hagut en el món del futbol”. L’internen en un hospital de sang polonés que existia a la ciutat i que les Brigades Internacionals havien abandonat íntegrament en marxar en els últims dies de la guerra civil. Allí, miraculosament, li salven la vida. Gil Albors sempre va tindre paraules de profund agraïment cap a tota la població d’Albaida; “Vaig patir una forta lesió a Albaida, on tot el poble es va bolcar amb mi. Els estaré sempre molt agraït”.
Gil Albors no va tornar a jugar mai més. Allí va acabar la seua carrera futbolística. Com en altres exemples, com el de l’escultor basc Pedro Chillida, al qual una lesió l’apartaria de la porteria de la Reial Societat, el futbol va perdre un porter, però la cultura valenciana va guanyar un dels seus màxims estendards aquell dia en què Juan Alfonso Gil Albors va tornar a nàixer a Albaida.