Dilluns. Últim dia de festes. Dia destinat a recordar el confrontament entre dues cultures pel domini del nostre territori. Dia de les Ambaixades.
I, tot i que és un acte repetit a quasi tots els llocs on se celebren festes de Moros i Cristians, les d’Ontinyent es podrien qualificar de úniques i singulars. Tant és així, que al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 18 de gener de 2019, ix publicada la declaració d’este acte, i d’altre acte emblemàtic per als ontinyentins, com és la Baixada del Crist, com Béns d’Interés Cultural Immaterial. Al llarg d’aquest article, es podrà entendre allò d’úniques i singulars.
Però per parlar de tot el que és l’acte de les Ambaixades, si voleu seguir-me, començarem parlant dels textos i de l’autor.
Tal com ens compta el seu propi net a l’article publicat a la revista “Derecho Notarial”, en 1962, i posteriorment reeditat al programa-revista de Festes de 2004, Joaquín José Cervino i Ferrero, de mare ontinyentina, naix a Tortosa l’any 1817, i per motius professionals del seu pare, no serà fins a 1821 que la família fixarà la seua residència a Ontinyent, on vindran al món els seus quatre germans.
Entre Ontinyent i València (pels estudis universitaris), transcorre la seua infantesa i joventut. Durant un any curt va ser alcalde de la Vila, i en 1844, Luis Mayans, ministre de Gràcia i Justícia, el convenç per traslladar-se a Madrid definitivament i desenvolupar la seua carrera de magistrat.
Serà en 1860 quan Cervino escriu el text que ens ocupa.
Hem vist un home erudit, tremendament culte, que a l’hora d’escriure les ambaixades, té molt clar quin és el seu origen, i són contínues les referències a paratges, personatges i moments històrics d’Ontinyent.
A més, ens trobem en l’època del Romanticisme, per la qual cosa, sempre està present el to èpic, la religiositat, i la moralitat, posant de manifest valors com l’honor, la fe i la justícia.
Ja podem començar a veure el sentit de la singularitat de la qual parlava abans. Estes “Embajadas del Moro y del Cristiano para las fiestas de moros y cristianos de Onteniente” (així les anomena ell), estan fetes per representar-se, únicament, a Ontinyent.
A propòsit del que dic, vos transcric dos fragments del preàmbul que el mateix Cervino va fer a la primera edició impresa del text allà pels primers anys de la dècada de 1880. Aquests fragments estan extrets de l’article publicat al Programa Revista de Festes de 1960 per Antonio Montés Penadés:
“…excusado es decir que el presente opúsculo no se escribió con pretensiones literarias, ni se da en letra de molde para el público en general, sinó para el publico de Onteniente, compuesto de unos pocos millares de personas, todas de buena voluntad, que así oyen embobadas y aplauden las bravatas del Moro y del Cristiano, como escuchan impávidas y sin taparse los oidos el atronador, incesante y tremendo estrépito de centenares de trabucos y morteretes repletos de pólvora que cada cual hace estellar de 5 en 5 minutos, o lo más a menudo que puede. Esta tempesta de humo y tronidos dura 3 días, y es parte muy principal de las fiestas que desde hace pocos años dedica la gente alegre y religiosa de la villa al Santísimo Cristo de la Agonía, á cuya devoción atribuye a verse librado del cólera morbo en 1854…”.
I l´altre fragment que vull reproduir diu així:
“…con desenfado literario e historico y a fin de no desairar empeños ni suplicas apremiantes, se escribieron hace 20 y tantos años las presente embajadas. Hoy se imprimen con ánimo de evitar que los inmumerables errores de copia manuscrita les quiten com ya sucedía, hasta el sabor de la calidad, única ventaja que tienen sobre las de otros pueblos circunvecinos; adrede se escribieron para que no se representaran al público sinó en las fiestas de Onteniente.”
Crec que queda prou clar. Com es pot veure al primer fragment, Cervino ja ens fa una posada en escena que, evidentment, amb el pas del temps ha evolucionat fins al que tenim ara.
Es podria dir que les ambaixades són una gran obra de teatre, o auto sacramental, en dos actes, un al matí i l’altre a la vesprada, que no es limiten al moment dels parlaments, sinó que comencen una hora abans, amb la batalla d’arcabusseria, i on hi participen molts més dels quatre personatges que dialoguen.
És interessant saber, per exemple, que per disparar cal superar un curs i unes proves psicotècniques, i obtenir una llicència d’armes especial per les armes que emprem, i això tarda mesos a tenir-se tot. Els portaguions, que entren a la plaça davant dels disparadors, i que també tenen la seua posada en escena totalment estudiada i planificada durant tot l’acte.
Les escortes dels càrrecs, que quan no estan disparant, han d’ocupar el seu lloc determinat a l’escena. Minuts abans que comence el parlament, capitans, ambaixadors, banderers i soldats, han de preparar-se. Uns, dalt al castell. Altres, baix, dalt dels cavalls.
I a l’hora exacta, sona la fanfàrria, es fa el silenci, i algú dona pas al cavall de l’estafeta.Ha passat una hora de treball intens per a tota la junta de govern de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia, tots coordinats per una comissió específicament creada per l’organització d’aquest acte.
Mentre es desenvolupen els parlaments de soldats i ambaixadors, hi ha uns minuts de calma tensa. I just quant l’ambaixador cristià crida a la guerra, es torna a activar tot.Tornen a sonar els trabucs. El bàndol perdedor abandona el castell, els capitans lluiten, i el banderer guanyador acaba onejant la bandera des de dalt del castell.
Novament, una fanfàrria fa cessar els trons, i l’acte s’ha acabat. Tot l’equip respira, i els dos principals artífexs de tota esta posada en escena, es miren, creuen unes paraules, i desapareixen.
Són els ambaixadors d’ofici, dos homes nomenats per la junta de govern, amb dues funcions molt clares. La primera, definir i coordinar tota la posada en escena de l’acte, des del principi fins al final. La segona, treballar un any darrere d’altre, amb els ambaixadors i soldats de torn, perquè a Ontinyent, el càrrec d’ambaixador i banderer és, igual que el de capità, rotatiu, i cada any, és a una comparsa a la qual correspon nomenar ambaixador moro o cristià.
Reunions i assajos continus, amb total discreció i anonimat, de setembre a agost, que acaben donant el resultat que hui veurem a la Plaça Major.
Eixa és, precisament altra de les singularitats de les nostres Ambaixades, cada any canvien tots els personatges principals, i això s’ha produït des de 1980.
En conclusió, després de tot el que s’acaba d’explicar, podem dir que, en unes hores, anem a viure un acte únic:
–Únic perquè en tot el seu context, només es pot viure a Ontinyent.
-Únic perquè l’any que ve tornarà a haver-hi ambaixades, però els protagonistes seran altres.
-Únic, perquè des de 1860 fins hui, s’ha sabut mantenir una part del nostre patrimoni, i això, lluny de burles, ens hauria de fer sentir a tots orgullosos. Té molt mèrit recuperar patrimoni, però crec que té molt més mèrit cuidar i mantenir.
Després de tot açò, i ja estic fent una reflexió personal, ningú podrà dubtar del gran esforç que la Societat de Festers fa per dona a este acte la dignitat i la categoria que mereix.
I respecte als protagonistes principals, a la plaça hi haurà molts entesos que s’encarregaran de parlar-ne.
Bon dilluns de Festes.