El viatge d’Ulisses per a tornar a Ítaca és possiblement una de les obres que més ha transcendit en la història de l’art, servint com a font d’inspiració i com a punt d’entrada per a diferents adaptacions de tots els àmbits.
El cinema no es queda darrere, des d’adaptacions fidels, fins a esquemes narratius. I aquesta última juga un poc entre les dues línies.
L’Odissea (2026, Christopher Nolan) és un poc tramposa, des dels primers tràilers pareixia que apostava per una visió més terrenal i “realista” del que Homer va comptar en el seu poema. Però quasi com un cavall de Troia, descobrim que és un poc mentida. Nolan ens conta una història sobre la guerra i les seues conseqüències.
Des del punt de vista d’Ulisses anem comprenent a poc a poc els actes i barbàries que ha comés. A l’inici de la pel·lícula sempre ens remarquen una regla “mai tractes roín al més pobre, ja que podria ser un deu”. I amb aquesta llei de Zeus es construeix una base que va saltant d’escena en escena, en algunes més encertades que en altres, i aporta una visió molt més humana i tràgica a l’Odissea.
Deixant de costat el missatge, Nolan ha aconseguit crear una epopeia que vist dins d’un cinema és una experiència sensorial sense paregut a un altra. Curiós és que dins de la mística i bellesa de les imatges, és possiblement de les direccions més vagues del director, enfocant-se en plànols centrals i amb poca imagineria d’imatge. I no comptem tampoc les discrepàncies amb certes parts del guió que més que paréixer èpiques podrien apropar-se a la vergonya aliena.
No obstant això, hi ha parts per al record, com poden ser l’encontre amb Circe, l’atac de Troia i inclús l’entrada del cavall de fusta.
Nolan aconsegueix així firmar una obra espectacular, que a pesar dels seus errors, continua projectant-se sense por a la gran audiència, amb lo bo i lo roin.