Conxi Mollà és d’Ontinyent. A pesar que du quasi 20 anys fora de la capital de la Vall d’Albaida, se sent arrelada a la seua terra. Tot i que va estudiar traducció i interpretació, actualment es troba treballant com a periodista a la Deutsche Welle, una gran cadena internacional alemanya. Mollà atén a Ara La Vall des de Hawaii, en concret a l’illa de Maui, la qual es troba devastada per un incendi que està destruint una illa meravellosa.
Pregunta: Quina és l’última hora des de Maui?
Resposta: Els incendis no estan totalment controlats encara. A part de l’incendi de Lahaina estan els de Kula o el d’Olinda a un 85% continguts, però encara estaven anant en helicòpters i en drons a veure on quedaven restes de foc. La devastació ha sigut major en Lahaina, la ciutat més turística de l’illa de Maui. Està en la costa oest i tenia un passeig marítim molt famós on s’aglomerava molt de turisme, el motor econòmic de l’illa. A més, tenia una densitat de població molt major que en altres parts. Jo estic asseguda en un parc enorme i no hi ha molta gent. Les platges tampoc estan abarrotades si no és el cap de setmana. Açò no és ni Benidorm ni Mallorca.
Hi ha una gran polèmica perquè no van sonar les alarmes en Lahaina el dia que es va produir l’incendi. Justament ahir li van preguntar al cap de l’Agència d’Emergències si es penedia de no haver-les activitat, i ell va dir que no. Aquesta persona hui ha dimitit al·legant motius de salut. Com a opinió personal pense que és la primera conseqüència de la gestió que s’ha fet d’aquesta crisi. Ells diuen que les sirenes anti-tsunamis, que es van crear en 1946 després d’un tsunami que va matar a més de 145 persones, tan sols s’activava en cas de tsunami. Deien que, si les hagueren activat, la gent se n’hauria anat cap a l’interior de l’illa, el bosc, i hagueren mort més persones cremades. Però, a la pàgina web d’aquesta agència posa clarament que eixes sirenes no tan sols són per a tsunamis, sinó també per a esdeveniments naturals o causats per l’acció humana, entre ells estan els incendis. Jo he parlat personalment amb gent que se li va cremar la casa i va estar a punt de morir. A la casa on estic quedant-me, que és d’una amiga argentina, aquella nit va vindre molta gent i em van contar com van eixir del foc.
Com els vents de l’huracà havien tombat totes les mines elèctriques, en Lahaina s’havien quedat sense electricitat i, per tant, no van funcionar les alertes que envien a Maui. Jo estava en l’altra part de l’illa, en Haiku, i em van arribar notificacions de que calia evacuar els carrers. Però, en Lahaina això no ho van rebre i hi va haver ancians, xiquets o residències que no es van evacuar perquè la gent no es va adonar. Quan van veure el foc damunt és quan van pegar a fugir. Una amiga meua es va trobar a gent completament desorientada a peu. Ella tenia el foc darrere i va arribar a un encreuament on va veure un cotxe de policia i una ambulància que paraven el tràfic. No deixaven passar a la gent i no estaven alertant del que estava passant. Ells diuen: “Estàvem sols i ningú ens va evacuar ni ens va avisar de res i si almenys hagueren posat les sirenes s’haguérem adonat que alguna cosa estava passant”.
Des d’on estic ara, a Kihei, al sud de Lahaina, com a 45 minuts, jo olorava el fum. Eixa nit vaig vindre ací perquè havia quedat per veure la posta de sol i no era la de tots els dies, sinó que hi havia moltíssima rojor, molt de foc al voltant de les set de la vesprada. Estava tot ple de fum.
P: És la pitjor catàstrofe de la història de Hawaii?
R: No sé si és la pitjor, perquè hi ha hagut tsunamis, etc. Però sí que és una de les més greus en dècades. Un incendi com aquest no hi ha hagut mai ací en l’illa de Maui. L’incendi és el pitjor que ha existit des que se’n recorden. S’ha destruït una ciutat sencera. A més, s’han produït incendis en altres punts de l’illa. S’està parlant menys, però no estan completament continguts. En 17 minuts es va cremar tot. La gent que està ajudant sap i espera que trobaran centenars de víctimes. Ara eren 111 el recompte oficial, però estan tirant per baix perquè les autoritats no actualitzen eixe recompte fins que no han identificat l’ADN a les víctimes.
P: Com a periodista has viscut alguna situació similar o aquesta és la que més t’ha impactat?
R: Jo no he estat en zones de guerra, per tant, és el major desastre que he vist i el que més m’ha impactat, no sols com a periodista sinó com a persona que va vindre l’any passat i va passar un mes ací. Em dol molt el que li ha passat a la gent i a l’illa. Aquesta illa és molt especial perquè, quan estic fent les connexions, el paisatge que tinc darrere pareix que siga de mentida, com una postal. Els arbres tenen unes formes enrotllades i un aspecte bíblic. La naturalesa ací té molta força i és una illa que no està massificada com les nostres costes que està tot construït fins a l’últim pam de terra. Per eixe motiu és molt difícil que et donen permís d’obres. Això es tradueix en una qualitat de vida molt gran, sobretot com a turista. Estàs una setmana i et relaxes molt perquè són unes platges on no tens els edificis clavats davant. També un volcà que puges i veus l’energia de tota l’illa. Quan estàs dalt veus que està l’observatori astronòmic de la NASA. Alces la vista al cel i veus la via làctia, està com molt prop.
Si tu has perdut ta casa o a familiars i encara estàs ajudant a altra gent això no és bondat, es diu aloha. Està passant això. La gent s’ajuda entre ella i com a persona que ve de fora sempre m’han tractat molt bé. Vas pel carrer i no et coneixen, però et saluden o et diuen bon dia, com estàs. A mi com a periodista, estic fent la meua feina per allí i m’han donat menjar, aigua, em van acollir l’altre dia perquè m’havia fet mal al peu… És una cosa que no he vist a altra part del món. Després de l’experiència que vaig tindre l’any passat en aquesta illa a mi em va canviar la manera de ser. És un poc exagerat, però la manera d’anar per Berlín, que és una ciutat molt gran… Tens un estrés diari que no tens en altres llocs. L’any passat em van robar en l’illa, que és molt estrany que passe, però en un lloc on hi havia cert grau de criminalitat em van robar la targeta de crèdit, el mòbil, les claus del cotxe, de casa, etc. Em van deixar en sandàlies en la platja. La gent es va bolcar en mi de seguida.
P: Tu estàs vivint allí o alternes entre Berlín i Hawaii?
R: Jo visc en Berlín, però ací vaig vindre l’any passat a fer ioga a fer classes en un professor molt especial que només ofereix ixes classes ací. Per això, aquest estiu he tornat i estaré un total de 8 setmanes.
P: Eres traductora, com vas arribar a aquest mitjà tan important?
R: Vaig deixar el treball que estava fent en Berlín i em vaig fer autònoma, traductora. Estava buscant encàrrecs i una amiga em va dir que buscaven traductors en la Deutsche Welle, que és el canal internacional alemany per a l’exterior. Vaig enviar el currículum i vaig entrar primer com a traductora. Hi ha televisió en anglés, alemany, espanyol i àrab. També estava fent moltes peces informatives, documentals, etc. És un treball molt bonic. Vaig entrar primer com a traductora, però ens van deixar clar que la idea era que a poc a poc anàrem caminant cap a funcions periodístiques. A mi sempre em va interessar molt perquè jo vaig estudiar traducció i interpretació i volia ser intèrpret de conferències. L’actualitat internacional m’ha interessat molt sempre. Per tant, era molt interessant per a mi i vaig anar aprenent altres funcions.
P: Et sents com en casa, però trobes a faltar Ontinyent?
R: Molt, sobretot a la família. Intente vore-la la màxima quantitat de vegades possible. Potser torne quatre voltes a l’any. Intente passar tot el temps que puc amb ells. Com la feina em dona bastant flexibilitat per vindre a casa estic més contenta, però em sent més arrelada al poble inclús que quan me’n vaig anar fa 17 anys. Tornava al poble com si fora un món paral·lel que feia molt de temps que no veia i era un canvi molt brusc. Ara és com que estic més ahí i vinc bastant. Estic molt arrelada al poble, sobretot a través de l’atletisme. He estat involucrada en el CAVA, el meu germà entrena a gent, la meua neboda fa atletisme… Per tant, quan vaig intente ajudar a organitzar competicions i em reunisc amb la gent del club, les amigues, etc. M’agrada Ontinyent, és el lloc on m’he criat. Tot i que la naturalesa ací és espectacular, a mi m’agrada molt sentir l’olor dels nostres arbusts i la vegetació mediterrània. M’agrada tocar la terra de la serra i, per tant, intente estar sempre que puc.