Article d’opinió de Nicolau Calabuig i Serna (Portaveu de Compromís per Ontinyent a l’Ajuntament d’Ontinyent)
La notícia de les 14 detencions per part de la Policia Nacional d’Ontinyent amb motiu de les agressions denunciades per una persona transsexual ha sacsejat l’actualitat local i comarcal. De vegades, sembla que aquestes situacions tan greus només ocorren en les grans capitals, però lamentablement, l’odi i la intolerància s’escampen com la pólvora en un món convuls i desordenat.
Aquest article no té l’objectiu de valorar accions que corresponen a la justícia per aclarir amb totes les garanties la implicació que haja pogut tindre cadascuna de les persones detingudes. Més enllà del procés penal, que una persona trans se senta agredida o amenaçada ací, a la Vall d’Albaida, és molt preocupant. Representa el símptoma d’un problema social emergent: ¿S’està trencant la convivència democràtica? Probablement, com en quasi totes les preguntes de caràcter social, ni la resposta és senzilla ni prové d’una única causa. L’origen del problema implica molts factors: l’educació, les expectatives de vida de la joventut o la influència dels discursos reaccionaris en les xarxes socials són tres de les arestes a tindre en compte.
En eixe sentit, necessitem fer una reflexió més profunda del context que alimenta els delictes d’odi. La societat viu moments de desorientació, i la gent més jove pateix aquesta situació de manera més crua. La joventut no té cap certesa d’aconseguir un resultat satisfactori si fa tot el que s’espera d’ella en la vida, com estudiar i esforçar-se per a tirar endavant. No hi ha cap garantia de poder tindre una vivenda digna i una vida que vaja més enllà de treballar 8 hores i dedicar el temps lliure a fer el dinar o el sopar per al dia següent. I quan no s’albira un futur, la credibilitat de la democràcia es ressenteix i és molt fàcil caure en el parany dels discursos excloents: assenyalar els col·lectius més vulnerables com a culpables d’aquesta precarietat i d’aquesta sensació de desordre és l’eixida més fàcil en un entorn ple d’incerteses i frustracions. És allò que anomenem “la guerra del penúltim contra l’últim”.
Per si fóra poc, el que abans quedava limitat a converses de barra de bar en sectors molt minoritaris, ara s’amplifica en les xarxes socials a una velocitat pasmosa. La difusió persistent de missatges que qüestionen la dignitat de les persones o les ridiculitzen pel simple fet de ser “diferents”, junt amb el culte a l’individualisme que propugnen determinats personatges en les xarxes, pretenen substituir l’empatia i els Drets Humans per la llei del més fort i la filosofia del “tu sol pots amb tot el que et proposes, i res ni ningú es pot interposar en el teu camí”. Una barreja explosiva que carrega sobre les esquenes de persones humils tot allò que puga ocórrer al seu voltant, obviant la influència de les grans desigualtats socials o econòmiques d’origen que esdevenen determinants en les nostres vides, les de la immensa majoria de la gent. Açò agreuja la sensació d’impotència i desempar, i aviva la temptació de buscar culpables en sectors encara més desafavorits. I el que comença com un simple comentari, un retret o una burla, pot acabar derivant en deshumanització, odi visceral i, en els pitjors casos, en violència.
Ontinyent, ciutat oberta
En eixe sentit, a més d’una condemna ferma i col·lectiva a qualsevol tipus d’agressió, hem de reflexionar al voltant del model de convivència que volem. Ontinyent és una ciutat oberta, diversa i acollidora, que està formada per persones de diferents procedències, maneres de pensar, identitats de gènere o condicions sexoafectives. No podem permetre que la por o l’odi erosionen aquest patrimoni col·lectiu. La resposta davant uns fets tan greus ha de ser des de la legalitat i la justícia, amb totes les garanties necessàries. Però si volem previndre futures situacions tan tristes com aquesta, la resposta també ha de ser educativa, social i comunitària.
Des de casa, des de l’escola, des de les institucions públiques i la societat com a conjunt, tenim l’obligació de transmetre una idea essencial: la llibertat individual acaba on comença la dels altres. Perquè si quan eduquem a casa ho fem sense advertir i corregir les actituds que poden molestar altres persones, no estem educant. Perquè donar carta blanca per a fer el que es vulga en tot moment ―fins i tot per agredir a qui és diferent―, no és educar en llibertat, sinó alentar l’autoritarisme. Perquè educar sense posar cap tipus de norma ni límit no és més progressista, més bé al contrari, és sembrar la llavor dels futurs opressors. I ser una Ciutat Educadora també és treballar col·lectivament, de la mà de tots els sectors de la societat, per estendre els valors del respecte, l’empatia i la convivència.
Ara bé, el que tampoc podem fer és culpabilitzar una generació sencera per les actituds intolerants d’uns pocs. La gran majoria de joves no són agressors, i intenten conviure amb respecte i tolerància. Per això, resulta imprescindible enfortir els espais de participació que permeten escoltar-los i oferir-los horitzons de futur dignes. Una societat que cuida la joventut és una societat que cultiva la convivència democràtica i assegura un futur de tolerància i esperança col·lectiva.
La democràcia no deixa pas a l’autoritarisme de hui per a demà. La flama de la convivència s’apaga a poc a poc quan falta esperança en el futur, i quan es normalitzen determinats discursos o s’aparta la mirada davant les injustícies i les discriminacions. Si volem mantindre i ampliar la convivència democràtica, caldrà un esforç col·lectiu i una implicació personal en el dia a dia. Cadascuna de nosaltres, des de cada entitat o associació, en cada barri de la nostra ciutat, haurem d’actuar amb una idea molt clara: la diversitat no és una amenaça, sinó una riquesa que ens fa créixer com a societat.
Aquest succés ha de ser una crida d’atenció. No per alimentar la por, l’odi o l’enfrontament, sinó per encoratjar el compromís col·lectiu amb els valors que caracteritzen la vida en democràcia i llibertat. Perquè respecte als Drets Humans i la dignitat de totes les persones, siguen com siguen i estimen a qui estimen, no és negociable. És la base de qualsevol societat lliure, justa i feliç.
A Ontinyent, com a tot el món, tenim el repte de preservar la llibertat i el respecte com a garants d’una bona vida en comú. Ho farem possible si entenem que la convivència no és una conquesta immòbil i indestructible que podem donar per feta, sinó una construcció constant que exigeix implicació, responsabilitat i molta educació. Ho farem possible si treballem sense descans per construir un futur on l’esperança supere la incertesa i la felicitat individual vaja de la mà de la pau i el benestar de la societat que habitem.