Parlant estos dies amb José Antonio Martinez candidat del PSPV-PSOE d’Ontinyent li explicava que em senc una persona privilegiada. Immerescudament de segur. Fruit de la casualitat i causalitat d’un plegat de circumstàncies que m’han permés d’enriquir-me de tantes dones com habiten en mi, i amb el seu nítid reflex a l’espill, refer-me quan ha calgut (fix you, en diria Chris Martin).
Viure tants anys a un Nord envoltada de condicions de vida pròpies de les dones al Sud o treballar a entitats socials que posen l’accent en la seua participació i l’activació enfront de la vulnerabilitat d’aquelles a qui sovint girem l’esquena per no veure aquesta altra realitat local, et tatua per sempre la reivindicació de la igualtat d’oportunitats per a totes nosaltres. Valuoses totes per igual, amb indiferència d’on estiguem, des de la nostra diversitat humana.
Però ni les discriminacions i violències masclistes són exclusives del món en desenvolupament, ni la precarietat i l’exclusió per raó de gènere ho són de beneficiàries a qui he acompanyat des de la intervenció social. Les institucions democràtiques engegades per una ferma voluntat de progrés ens han permés consolidar molts drets per a les dones, des de la defensa dels valors i les llibertats; i en continuem vetlant per assolir l’equitat (millora de les pensions, pujada del salari mínim, llei de paritat, llei trans…). Però ens hauria d’alarmar l’incompliment manifest de l’article 14 de la Constitució i encara hui existeix un gruix important de la societat que no ho percep com la flagrant vulneració de drets que constitueix.
Continuem reivindicant avanços en aquest sentit, i no ens detindrem mentre tantes amigues, cosines, ties, mares, àvies i germanes romanguen en espais comuns de disconformitat front qualsevol abús i masclisme, negació de mèrits i invisibilització d’éssers. Mentre ens troben en portes tancades del mercat laboral, i sostres de vidre; mentre el fet de ser dona et mantinga allunyada de posicions d’ascens i capacitat decisòria. Parlem de no topar cap potencial; parlem de progrés. I per descomptat – no caldria recalcar que el sol és sol – ens volem lliures, independents, segures, amb veu, reconegudes, dignificades, amb igualtat retributiva…
Els mitjans ens apropen al voltant del 8M la força imparable del moviment, posat en peus als carrers d’indrets com Teheran, Kabul, Pakistan, Istanbul, Sri Lanka, Tegucigalpa, Madrid o Ciutat de Mèxic. El vector comú: la nostra voluntat i determinació de canvi; l’empenta per transformar estructures que ens fereixen, per caminar cap a la justícia social i per aprehendre des de l’exercici de les llibertats. O per fer costat des de la sororitat a la companya qui necessita el suport de la col·lectivitat per tirar endavant, en aquesta lluita global per l’eliminació de bretxes, el ple accés a drets i el respecte i defensa de la nostra pluralitat.
Reconec que em commouen les imatges i la “Canción sin miedo” i que no entenc de distàncies físiques quan de millorar la vida de les dones i generacions posteriors es tracta. Que m’espanta qui opta per no ser inclusiu en l’actualitat i que em sembla de Perogrullo haver d’exigir que cal obrir els espais per a la participació real i efectiva de la dona, i que també al vessant contrari s’han d’obrir a l’altra meitat de la societat càrregues històricament imposades com les cures o la llar. I qui bé em coneix sap com em xirrien les comitives empoderades de men in black, que costosament cedeixen torn a dones amb valor: cuineres, perruqueres, mestresses, jubilades, estudiants, advocades o arquitectes. Malgrat l’obvietat de la nostra lluita, tenim molt encara per fer, i tant!
Per sort, les persones ens unim entorn d’anhels compartits: i hem fet per coincidir aquells qui posem el feminisme a un lloc central d’un projecte municipal encoratjador, amb una major presència de la dona a les polítiques públiques, cercada des del compromís amb la inclusió i la ciutadania activa per a totes i tots. Un projecte transformador i impulsor de canvi.
Conscients de la importància de beure del saber i del fer de dones lideresses a tots els àmbits, dones d’acció i bressol de canvi. Incorporant a tantes altres anònimes què impacten per igual a les seues comunitats des de la tasca relacional o associativa, des del suport social o incidència, tot i els desafiaments diaris que enfronten. I sense oblidar a aquelles dones relegades als marges, reforçant a tots aquells qui treballen de valent per tornar-los el protagonisme de les seues vides. Perquè totes sumem.
I posant també una mirada sobre la infància i el poder de l’educació com a factor clau: perquè una dona amb drets comença per ser una xiqueta amb drets. I el futur passa també perquè xiquetes i xiquets, joves i adolescents, s’incorporen a aquesta lluita per la igualtat, ho dic de ben cert des de les meues responsabilitats actuals. Segons l’Institut Europeu per la Igualtat de Gènere, es tardarà tres generacions més a aconseguir aquesta fita en Europa.
Inconcebible demorar més allò que ja hauria d’estar perpetuat des de temps de Sor Juana.