En una família de músics com la meua es pot entendre que l’acte de l’Entrà de Bandes és sempre un dels més especials de les Festes de Moros i Cristians, si no el més. En el meu cas en concret, com que el meu instrument és el piano, la música de banda l’he gaudit quasi sempre com a espectadora, amb l’excepció d’intervencions esporàdiques en algun concert en el qual s’ha interpretat repertori que requeria part de piano. Escoltar a les bandes en la seua desfilada de les Festes interpretant els pasdobles que han preparat amb cura per a l’ocasió, és com assistir a un gran concert en directe.
De menuda, anava amb ma mare a veure-ho, esperant amb entusiasme fins al final a la banda d’Ontinyent, la Unió, on anaven mon pare i els meus germans. Encara recorde que aquells anys de la meua infància, fins que es va instaurar l’acte de l’Entrà Infantil a mitjans dels huitanta, l’Entrà de Bandes es feia els divendres al matí i les bandes anaven precedides informalment de molts components de les comparses. Gràcies a la reivindicació d’algunes persones entre les quals es trobava mon pare, quan l’acte es va traslladar a la vesprada de dijous, les bandes van passar a ser acompanyades sols per una representació de la comparsa per a donar-li tot el protagonisme als músics.
Quan l’any 1987 s’interpreta Chimo per primera vegada nosaltres no estem presents. La pèrdua de mon pare estava molt recent i aquella vesprada sols estaven de la família a Ontinyent els meus germans Jose Maria i Daniel. Quan a la nit ens conten el que havien viscut, els sentiments eren indescriptibles: un gran respecte i una emoció fusionats en el millor homenatge que se li podia haver rendit al Mestre Ferrero.
Com és conegut, dos anys després, amb motiu del 25 aniversari de la composició de la marxa mora, es decideix repetir la interpretació conjunta de Chimo, i a partir d’aleshores l’acte va quedar ja integrat en les nostres festes com a tancament de l’Entrà de Bandes.
Ara per ara es podria dir que la interpretació de Chimo en la plaça Major és un dels actes més genuïns de les nostres Festes. Un acte que uneix a músics i públic sota el balanceig del seu ritme, moguts per unes melodies que tots tenim absolutament interioritzades i que formen part del sentiment col·lectiu del nostre poble.
I eixe sentiment l’he viscut durant molts anys des de la mateixa plaça, a prop de la tarima on es posa el director, a prop dels músics, entre els quals la meua família ha anat incrementant en components. Aquest any, una nova membre s’estrenarà, la besneta major del Mestre Ferrero estarà també tocant la marxa mora del seu besavi. I allí estaré jo també, però no baix escoltant, sinó dalt, dirigint l’himne de les Festes d’Ontinyent en l’any del centenari del naixement del Mestre Ferrero, tot un gran orgull. La seua batuta guiarà les notes musicals. Jo alçaré els braços, el protagonista serà mon pare.
Article de Pilar Ferrero Silvage, filla del Mestre Ferrero i encarregada de dirigir Chimo este any