Carlos Casanova, natural d’Alfarrasí, és un clarinetista amb un gran prestigi que ha tret recentment un disc anomenat Rendezvous, amb una de les productores punteres a nivell europeu com és Phonoclassical. El clarinetista alfarrasiner és un dels pocs professionals que domina els dos tipus de clarinet (el francés i l’alemany). Cal destacar un dels seus àlbums gravats en la seua pròpia casa, que és un Remote Recording. Aquesta és una modalitat que no s’ha fet anteriorment, i sobre la qual Ara La Vall els oferirà totes les novetats quan aquesta es llance.
Pots escoltar Rendezvous clicant a ací
Pregunta: Has llançat el teu nou disc, Rendezvous, què significa?
Resposta: El significat és una cita amb l’artista, ja que vam elegir molt acuradament tota la temàtica. Iker Olabe i Iván Martín van ser els que van decidir el nom del disc. Vam tractar altres títols, i al final ens vam inclinar per aquest que era com una cita obligada en el món del clarinet.
P: Com definiries o com presentaries el disc a la gent que no l’ha sentit?
R: És un disc diferent per les característiques i els rangs, ja que anem des de la primera peça d’Eugène Bozza, que és un aria molt lírica, fins al virtuosisme i l’explosió del tema operístic de Cavalleria Rusticana, escrit per Carlo della Giacoma. Aleshores, al ser una temàtica tan polaritzada el definiria com a un disc interessant, i que està molt pròxim a qualsevol clarinetista que comença a tocar l’instrument, i que el desconeix totalment. A més, també abordem la Sonata Poulenc, una de les 5 sonates més importants que hi ha per a clarinet.
P: En setembre vas ‘fitxar’ per Phonoclassical, una de les productores punteres de tota Europa. És aquest el pas més important en la teua carrera?
R: Sí, en l’àmbit de gravació és el pas més important. Ja no és pel segell, que viatjarà per tota Europa i el món, sinó per la qualitat de l’enginyer de so i la producció artística que hi ha darrere. Perquè jo sempre li dic a Iker: “Aquest disc l’hem fet gràcies a vosaltres”. Si darrere no tens un bon enginyer de so no vas a buscar la perfecció del disc. Es necessita un gran professional que controle tots els plans sonors, el contrastos entre piano i clarinet, etc.
Iker Olba treballa en el festival de Salzburg, un enginyer d’un pes important, ja que treballa possiblement en el festival més important del món. Tot això, junt amb Iván Martín, productor artístic i molt reconegut pianista d’elit.
P: Vas elegir tu les peces del disc?
R: Va ser tot elecció meua, però també ha d’haver-hi un consens de quines obres vas a gravar perquè ells coneguen la temàtica. Un disc ha de tindre un fil conductor, la temàtica ha de ser contínua. Eixe disc comença amb una obra molt lírica i acaba amb una obra de gran virtuosisme. És una obra molt virtuosa que s’apropa, no a l’impossible, però si la dificultat màxima.
P: Sobretot, la tècnica està molt perfeccionada. És això el que més treball t’ha costat?
R: És un àlbum molt difícil tècnicament, però els passatges tècnics són qüestió d’hores. La idea és el que has de tindre clar, açò és el que és més complicat. Has de saber sempre en quin pla està el clarinet. En aquest disc, a banda de la dificultat tècnica, que és màxima, el clarinet ha de cuidar l’articulació i la sonoritat, entre altres aspectes. Aquest és altre aspecte important, sobretot en el meu clarinet, que no és un clarinet a l’ús.
P: Per què vas decidir canviar al clarinet alemany?
R: L’any 2003 vaig ser funcionari de Castella la Manxa, i pensava que tenia moltes possibilitats en aquest món. En aquella època tocava el clarinet convencional (clarinet francés), que és el que s’estudia habitualment en tot el món, excepte en Àustria i Alemanya. Com que ja havia tingut una experiència al final dels anys 90 estudiant en el Mozarteum de Salzburg amb Alfred Prinz, i els meus referents han sigut clarinetistes alemanys, sempre havia tingut en la ment el clarinet alemany.
En acabar el curs me’n vaig anar a Oviedo a un curs que feia Walter Seyfarth, solista de la Filharmònica de Berlín. El vaig conèixer, i ell em va dir: “Tens moltes possibilitats en el clarinet, per què no te’n vens a estudiar a Berlín?” Vaig abandonar el món de la docència, i allí ell em va animar a passar-me al clarinet alemany.
Alfred Prinz va ser el clarinet solista de la Filharmònica de Viena entre 1955 i 1983
P: Precisament, eres un clarinetista tan destacat perquè domines els dos tipus de clarinet. Com ho has aconseguit?
R: Sobre açò tinc una anècdota molt curiosa. Quan ja estava en Berlín vaig fer unes proves en Madrid en l’Ensemble Nacional d’Espanya de Música Contemporània, un grup paral·lel a l’Orquestra Nacional. Aleshores, vaig fer les proves en clarinet francés quan ja estudiava en l’alemany, i em van seleccionar. Va ser una època al·lucinant, em va suposar una gran disciplina perquè has d’estar estudiant en casa 4-5 hores en un sistema, alternant en viatges a Berlín, en el postgraduat, etc.
P: Com d’important va ser per a tu i la teua carrera el teu mestre Wolfgang Meyer?
R: No hi ha cap dia que no m’enrecorde de Wolfgang. El tinc present no sols quan estic estudiant, sinó en el dia a dia. Sí que és de veres que en Berlín vaig tindre un gran professor que era Walter Seyfarth, que a nivell mecànic i tècnic em va ensenyar molt. Però, a nivell musical, de saber estar en l’escenari i de saber com emocionar a la gent m’ho ha ensenyat Wolfgang. El món de la música és el món de les emocions, estudiem per a traslladar eixa emoció al públic.
Dintre de 3-4 setmanes, aproximadament, eixirà un disc que vaig gravar amb Wolfgang fa molt de temps, però va a editar-se ara amb IMM Klassic.
P: La Comunitat Valenciana és com el centre de la música en Espanya, per què creus que es dona açò?
R: Les bandes de música han potenciat que hi haja molt de músic professional. Eixos educands que han començat en la banda de música i a poc a poc els ha agradat eixa vocació han arribat a ser professionals. Perquè a la Comunitat Valenciana és on hi ha més bandes de tota Espanya i on més músics hi ha.
“Dintre de 3-4 setmanes eixirà un disc que vaig gravar amb Wolfgang meyer fa molt de temps”
P: Et va cridar el món de la música per aquesta raó, o va ser per ta mare?
R: No, a mi qui em va potenciar aquesta professió va ser ma mare al 100%. A ma mare li ho he d’agrair tot. Ella tocava el piano, i va ser professora d’aquest instrument també. Ella va ser la que em va potenciar a mi. La banda de música va ser més com a hobbie, i vaig ser músic durant 15 anys a la banda del poble.
P: Què significa per a tu el clarinet?
R: És una manera d’expressar-me, una persona toca segons com és. A mi el clarinet m’ajuda a expressar-me, i l’estudi m’ajuda a emprendre noves coses, pel qual pense que la disciplina va unida a ser emprenedor. Per a expressar-me necessite l’instrument i, a més, en el clarinet tens moltes possibilitats.
El meu clarinet, amb el que he gravat aquest disc, és un alemany de 1910, i el fabricant és Oskar Oehler, que va ser el primer fabricant de clarinets alemanys a l’ús. A més, hem gravat una obra espanyola que es diu Ingenuidad, de Miguel de Yuste, i és la primera vegada que es grava en un instrument alemany. Hem intentat portar al nostre terreny aquesta obra. Mecànicament, el clarinet alemany és molt més complicat, ja que té 27 claus.