En el món actual, on la comunicació és immediata i constant, sorprén que encara hi haja institucions, empreses o responsables públics que opten per no respondre especialment quan es tracta de campanyes de publicitat o de col·laboració que busquen sumar esforços. No és falta de temps. No és un descuit. És una elecció.
Pensar que el silenci és una opció davant la lluita per obtenir ajudes publicitàries, és convertir la comunicació en una porta tancada i el respecte en paper mullat.
Per a qui treballa des de la constància i l’esforç, insistir sense obtenir resposta és una forma de desgast invisible. No hi ha resposta, però sí hi ha temps perdut, expectatives trencades i una sensació clara de menyspreu. El silenci, en canvi, és còmode. No compromet, no deixa rastre, no obliga a justificar res. Però també diu molt: diu que no hi ha voluntat de dialogar, que no es valora l’altra part, que el temps dels altres importa menys.
El problema no és dir que no. El “no” és legítim, necessari i fins i tot respectuós quan es formula amb claredat. El veritable problema és el buit, la indiferència disfressada de prudència. Perquè no contestar també és contestar: és dir que aquella proposta, aquella pregunta o aquella persona no mereix ni tan sols una resposta. És resilient perquè permet assumir límits, reorientar esforços i, fins i tot, activar la creativitat per trobar noves vies. El “no” tanca una porta, sí, però en mostra altres. En canvi, el silencia bloqueja.
Què passaria si el silenci fora la resposta habitual en totes les relacions professionals? Què passaria si el ciutadà decidira ignorar aquelles peticions que arriben des de les administracions, però que no són obligatòries, aquelles crides a participar, a col·laborar, a implicar-se en iniciatives socials, culturals o solidàries? Si el silenci fora la resposta davant campanyes de suport, activitats comunitàries o projectes col·lectius?
I si ho traslladem a l’àmbit comercial, què passaria si els clients ignoraren sistemàticament els esforços dels comerços de proximitat? Si cada proposta, cada campanya o cada intent de col·laboració caigués en l’oblit? Segurament parlaríem de manca de suport, de desconnexió amb el territori, d’una economia que es debilita.
Potser és moment de recordar una idea senzilla: la comunicació no és només una eina, és una responsabilitat. I respondre, encara que siga per dir que no, és una forma bàsica de respecte.