Des que l’ésser humà és ésser humà, tendix a llançar la seua mirada al cel. No espera del mateix miracles ni lloances, encara que hi ha qui ho mira esperant que li parle. Mirar al cel és sinònim d’intentar endevinar l`oratge que llaura.
I ara sembla que estem donant voltes als mateix de sempre. S’acosta l’hivern i amb ell pareix que van arribant les baixes temperatures. Potser estàvem ja mal acostumats després d’haver passat un any certament molt càlid, amb absència d’un fred diguem com el d’abans. Ha tocat traure la roba d’hivern, aquella que igual ja dormia en els armaris després de molts mesos de repòs.
Ens venen al cap moltes batalletes comptades, aquelles que deien que el gel penjava dels canalons de les cases, per exemple. Aquelles que contaven que el vessant del riu començava el dia tot blanc després d’una nit gèlida. Aquelles que prometien haver vist una capa de gel sobre el mateix riu i l’aigua córrer per davall d’ella. Estes dos últimes no són batalletes comptades, són records de la infantesa que no s’obliden.
Ara tot són aplicacions, pàgines web i meteoròlegs que ens fan també la vida una poquet més fàcil en fer-nos les prediccions de l`oratge. Que s’encerte o no, això ja és una altra història. Ens remunten a l’incomprés home del temps, aquells Mariano Medina o Eugenio Martín, aquest ultim amb passat escolar en el Col·legi La Concepció d’Ontinyent, que intentaven, amb aquelles pantalles fictícies, explicar en què consistien els anticiclons, jugant-se el bigot literalment si no encertaven en la predicció.
I malgrat tot, continua havent-hi qui es fia mes de les seues sensacions, amb aquells dolors ossis, genolls i malucs que preludien l’avantsala de baixes temperatures, canvis de temps bruscos i pluges. Els que es fien de la saviesa del refranyer espanyol, que té per a tots els gustos en este aspecte. Gens de ciència, gens d’estudi dels fenòmens atmosfèrics. Simple i plana intuïció davant el que en eixos moments senten.
L`oratge, sota el meu punt de vista, és una batalla perduda, una cosa que no podem controlar. Però alhora és una cosa que tampoc s’ha de deixar de costat. Les contínues variacions que en els últims anys han fet que les estacions ja no tinguen el contingut que se’ls suposa fa que ens puguem acostumar al fet que ja no existixen estes estacions com a tal. Però continuen existint. Raó per la qual l`oratge no deixarà mai de sorprendre’ns.
Han passat segles i molta història. Però l’ésser humà continua mirant al cel buscan resposta. Hi ha coses que no canvien per molts anys que passen. I per molts anys que passen, el clima sempre continuarà sent tema de conversa, de tertúlia, de preferències. Fred i calor, sempre tindran els seus detractors i els seus defensors, encara que sempre estaran aquells que diguen allò de mal al sol, malament a l’ombra. I és que l`oratge, siga quin siga, sempre serà tema de xarrada i dialeg pels segles dels segles.