Diu un vell refrany valencià allò de “El vi fa sang i l’aigua fa fang”. No tenim a mà cap font que emane per la seua canella aqueix líquid vermellós tan preuat per a alguns paladars. Això està reservat per a altres terres, aquelles que creuen Navarra de punta a punta amb un destí molt concret. Aqueixos pelegrins tenen el privilegi, a la seua arribada a Iratxe, de remullar les seues goles en una font de dues canelles, una amb aigua i una altra amb vi, convidant a la seua consumició si es vol arribar al destí amb força i vitalitat. Ací nosaltres ens conformem amb fonts que emanen aigua i res més que aigua. Amb l’arribada de l’estiu no són pocs els que es paren davant d’una font per a apagar la seua set o per a remullar-se i aplacar una mica el fogot. És el que té aquesta època de l’any, a l’estiu tothom viu, però quan arriba l’estiu…
La proliferació de fonts pels carrers de les ciutats ha donat peu a diversos fets curiosos. A Ontinyent van conviure quasi quaranta fonts en el seu nucli urbà, això sense comptar les que encara existeixen en els seus afores, per la qual cosa es va estendre aqueixa llegenda que deia que, a causa del gran nombre de fonts existents a la ciutat, aquesta es va denominar durant anys Fontinyent. Historiadors locals com Antonio Llora o Alfredo Bernabeu es van encarregar de desmentir tal afirmació basant-se en diversos estudis amb la col·laboració decisiva de l’historiador Ramón Menéndez Pidal, que va donar el recolzament definitiu a aquests estudis. Però allò de Fontinyent ja havia arrelat fortament a la ciutat com una cosa pertanyent als seus ciutadans que van continuar creient més en la llegenda que en els estudis dels historiadors. Així, naixia l’Hotel Fontana, el primer gran hotel de la ciutat, batejat amb un nom massa nostre i que, encara que va canviar de denominació amb el pas dels anys, encara s’aprecia el seu primitiu nom en la part posterior del mateix edifici que cau cap al va riure. També va nàixer amb la dècada dels anys quaranta la Comparsa Fontanos, nom que havien d’haver rebut els pobladors d’aquesta terra, única comparsa a Ontinyent que llueix en el seu vestit l’escut de la ciutat com a legítims representants de la reconquesta local. La llegenda era tan gran que fins i tot es va emportar al cinema quan Maximiliano Tous va filmar, en 1926, la pel·lícula “Moros i Cristians”, amb seqüències de l’acte de les ambaixades d’Ontinyent en una ciutat fictícia denominada en aquest cas Benifontana i en les primeres seqüències del qual es poden contemplar plans d’algunes de les fonts que existien a Ontinyent en aquells anys, algunes de les quals hui, per fortuna, encara podem contemplar. Una joia cinematogràfica salvada del fem en el temps de descompte.
D’aquelles quasi quaranta fonts públiques que existien als carrers d’Ontinyent, hui queden a penes una dotzena d’elles. És el que té el progrés. En alguns casos han sigut substituïdes per altres més modernes, simples i abstractes, tan poc identificatives per als ciutadans que alguns d’ells no dubten a qualificar-les amb aqueixa frase que diu que les actuals fonts són tan modernes que quasi no serveixen ni per a beure. Afirmació exagerada, pot ser que sí, però per als quals creiem una miqueta en les llegendes, perquè identificar, ara ens identifiquen poc. Les fonts antigues tenen totes el seu nom, conserven algunes d’elles la seua data de col·locació esculpit en aquestes, xicotets monuments en la seua part superior, al·legories a algun esdeveniment en concret, concebudes i pensades per a sobreviure durant segles, sobreviure a guerres, crisis i pandèmies. Les actuals no han rebut cap baptisme, estan simplement concebudes perquè la seua canella emane aigua, i poc més, potser sabent d’una vida molt més efímera i curta. Ja ho diu el proverbi xinés; “Quan begues aigua, recorda la font”.