Comença el mes de novembre, onzé mes en el calendari gregorià i que paradoxalment rep el seu nom de la deriva de Novem, nou en llatí, perquè va ser el nové mes en el calendari romà. Novembre és el mes de canvi d’armari, on el sol encara calfa, però el vent també és cada vegada mes fresc. Canvi d’hàbits, d’abillaments, també de tradicions que conviuen en un mateix marc de festivitat conjunta.
Novembre comença amb la festivitat de tots els sants, la festivitat que recorda a aquells sers estimats que ja no estan amb nosaltres. Encara que és una festivitat relacionada amb el cristianisme occidental principalment, la veritat és que l’origen d’esta festa se situa en els celtes, amb la celebració de la festa del Samhain, festivitat amb la qual es donava principi al període fosc de l’any, aquell que com hem esmentat anteriorment, porta amb si mal temps i oscuritat primerenca. Finalment, la proclamació de la festivitat de tots els sants va ser duta a terme pel papa Gregori IV l’any 835.
També com ja hem dit, la festivitat conviu en estos moments amb dues formes diferents de celebració. La primera és aquella més tradicional, possiblement més nostra aprofundint en el terme. Aquella que continua tenint com a acció bàsica la visita als cementeris per a recordar al que ja no està. Aquella que conserva fins i tot tradicions gastronòmiques amb degustació de productes típics elaborats per a la seua consumició eixe mateix dia. Aquella que porta a encendre eixe ciri en record de les ànimes dels quals es van anar. No hi ha dubte que és un autentic ritual que no es vol trastocar però que no té mes remei que adaptar-se als nous temps i a les noves vides.
En contrapartida tenim eixa festa més alegre, més pagana aprofundint també en el terme i que, no obstant això, molts estudiosos també col·loquen el seu naixement en la festa cèltica que hem comentat unes línies mes arrere i que l’església primitiva, en el seu procés d’evangelització, va acabar cristianitzant-la amb l’objectiu d’eliminar les celebracions paganes. La creença que una vegada a l’any els morts s’alçaven del seu “llit” per a realitzar les seues danses macabres finalment va acabar cristal·litzant en la ciutadania que va començar a disfressar-se de cadàvers per a homenatjar d’eixa manera als seus difunts. Com veiem, dues formes molt diferents de realitzar una mateixa festa i un mateix homenatge, reconegudes totes dues com a celebració legitima de la mateixa.
D’esta manera, totes dues maneres de viure i realitzar la festivitat conviuen en estos moments en la societat, inclus per a aquells que la celebren de les dos maneres a la vegada. És evident també que ambdues tenen els seus detractors però que ambdues tenen també els seus defensors perquè ambdues tenen en comú, això és un fet incontestable, un element indiscutible, la mort. I això és el que uneix tant als detractors com als defensors, unint d’esta manera les dues maneres de veure, gaudir i, sobretot, respectar aquesta festivitat en totes les seues formes i expressions.
Al cap i a la fi, i cadascun a la seua manera, això no és més que un homenatge, eixe xicotet homenatge a les ànimes dels quals ja no estan i als quals sempre voldrem recordar.