Gener és el primer mes de l’any. Pren el seu nom del déu Jano, déu representat per les dues cares, l’esperit de les portes i del principi i del final. Mes de refranys sempre relacionats amb la seua temperatura ambiental; “El sol al gener, poc durader”, “Al gener, de dia al sol i de vesprada al braser”, “Gener, fred o temperat, passa-ho abrigat”. És un mes a més de moltes i molt assenyalades efemèrides; l’any nou, el dia dels Reis Mags i fins i tot el dia d’un sant molt arrelat, Sant Antoni Abat. I del dia d’un sant molt arrelat a una festa en el seu honor també molt arrelada. La figura de Sant Antoni Abat és, probablement, una de les més volgudes i respectades per la ciutadania, possiblement per la seua presentació de sant pobre entre els pobres i fins i tot vell (es diu que va sobrepassar el centenar d’anys de vida) amb una dedicació sublim i un amor empedreït pels animals i per la seua protecció. És el sant en el qual es veuen representades totes aquelles persones que es dediquen a treballar en la terra, de jornades de treball cansades i, a vegades, extenuants. Gent de barri, al cap i a la fi. I el mes de gener, una vegada transcorreguts els festejos relacionats amb el nadal i els Reis Mags, s’impregna de Sant Antoni Abat en La Vall d`Albaida perquè no són poques les poblacions que celebren la seua festivitat. Totes tenen els seus costums i tradicions molt concretes, però entre totes elles un element comú que les uneix i que les fa així totalment indivisibles entre elles; les fogueres.
La foguera és un element, possiblement el que més, imprescindible i que identifica les festes en honor a Sant Antoni Abat. I en cada ciutat que celebra el festeig, doncs els seus costums: que la persona de més edat del lloc siga l’encarregada de la seua encesa, en uns llocs una només, en unes altres fins a quatre, es dansa al seu voltant… en totes elles l’element comú del fum, de l’olor, del foc…
Ací a Ontinyent, un que ha tingut i té família i amics veïns del barri on se celebren aquestes festes, ha tingut l’ocasió de passar moltes hores participant d’ella. Abrigats com mai (ja ho diu el refrany; “Per Sant Antoni, un fred del dimoni”) el que tenía algun animalet ja sabia el que li tocava, eren els dies dels petards (semblava que no es podien tirar petards la resta de l’any), de la regalíssia que es comprava en el porrat, les carreres davant de les traques que encenen les fogueres, quan fugiem dels dimonis en els correfocs (calia anar amb la roba més vella que es tenía per a no tindre problemes després a casa) o les hores que ens passàvem al costat de la foguera més gran passant-nos les brases de mà en mà (per favor, no ho feu) i el més important per a mí; entre tots aquells festejos i activitats mai em vaig sentir un estrany. Estavem com a casa. Una festa popular en majúscules.
És curiós que una festa religiosa en honor a un sant tinguera en els seus inicis un origen pagà, on se celebrava el solstici d’hivern i es venerava al sol. El foc simbolitzava la purificació i la renovació i es rendia així homenatge als animals, fonamentals en la vida diària. Amb l’establiment de la religió cristiana, la festivitat va quedar vinculada al patró dels animals. Les primeres fogueres en honor a Sant Antoni Abat ja han sigut enceses a la nostra comarca. El mes de gener acabarà amb les ultimes que s’encendran. Esperem que aqueix fum, aqueixa olor i aqueix foc siga de veritat purificador perquè la veritat siga dita, bona falta ens fa. I ho esperem com sempre ho hem fet, al calor de la foguera de Sant Antoni.
Article d’opinió: Dani Aguilera