Després de més de quatre dècades de servei i dedicació, el comissari de la Direcció de la Policia Nacional d’Ontinyent, Agustín Robles s’ha jubilat deixant després de si una trajectòria marcada pel compromís, la proximitat i una intensa implicació amb la vida local. En una entrevista distesa, Agustín repassa els seus inicis, els reptes de l’ofici i com ha evolucionat la ciutat que el va acollir quan a penes tenia 24 anys.
Agustín, com van ser eixos primers anys a Ontinyent?
Van ser anys durs, la veritat. Era un poble bastant parat, sense molta vida social. La gent estava centrada en treballar, en les festes de Moros i Cristians, i a fer-se la seua caseta. No hi havia molt d’oci. El poble no tenia ni on prendre’s un café.
I arribes amb la família?
Sí, la meua dona també és de Granada, com jo. Ens vam anar els dos a Catalunya i des d’allí vam vindre a Ontinyent. Ací van nàixer els nostres fills.
Sempre has estat molt vinculat no sols a la part professional, sinó també a l’associacionisme local, sobretot a l’esport, veritat? Sí, especialment amb el bàsquet. Soc dels pocs que pot dir que va viure la lliga comarcal de básquet.
Com vas començar ací?
Va ser curiós. Estava prenent declaració a un home i va eixir el tema del bàsquet. Li vaig preguntar si acceptaven “estranys” i així vaig acabar jugant en la lliga comarcal, primer en Sant Carles, La Niñez. Vaig passar per diversos equips: Iberic, Fotovídeo Nou… Era molt ‘chupó’, això m’ho han dit moltes vegades. Però ens ho passàvem genial. Vaig deixar de jugar per problemes d’esquena, fa ja uns 25 anys.
Eres un bon pivot?
No, què va, era molt ‘chupó’. Això m’ho han dit i és veritat… ho admet. Érem fluixets, però mai els últims. Sempre estava el Parra, que quedava per darrere.
A més, vas estar molts anys en l’APA del col·legi San José…
Sí, vaig estar molts anys. Primer com a pare, després com a tresorer. Sempre he intentat vetlar pel bé dels xiquets i la bona gestió.
Com ha canviat Ontinyent des que vas arribar fins ara?
Ha canviat moltíssim. Ha passat de ser un poble a una ciutat amb vida. Ara pots eixir, prendre un café, hi ha terrasses, moviment. Especialment en els últims anys s’ha notat molt.
I amb més vida, més treball per a la policia?
Sí, clar. Hi ha més moviment, més prevenció. La prevenció no es veu en estadístiques, però és el més important. Curiosament, quan vaig arribar hi havia més delinqüència comuna: robatoris en empreses, domicilis… Ara hi ha menys, encara que les estafes per internet han disparat les xifres. Però això és difícil de controlar per a la policia, depén més de bancs, particulars i conscienciació.
Quin ha sigut el teu millor i pitjor moment en aquests anys?
El millor, el dinar del meu adéu. Va ser molt emotiu, envoltat d’amics, sense oficialismes. Em vaig sentir molt feliç. I el pitjor, sens dubte, el cas de la xiqueta del pou. Va ser duríssim. Es va fer tot el que es va poder, però m’haguera agradat que isquera millor.
Com es gestiona eixa doble cara de ser policia i ser ciutadà?
Et vas acostumant. En una ciutat xicoteta, convius amb veïns, amics i fins amb delinqüents. Ací no pots especialitzar-te, has de saber de tot. Però si tractes a tots amb respecte, fins i tot els delinqüents et respecten. Ells saben el que han fet. Cadascun compleix el seu paper.
Com t’agradaria que et recordaren?
Com una persona treballadora i servicial. Amb això em val.
Moltíssimes gràcies per aquests minuts i, sobretot, per tots aquests anys de lliurament. Molta sort en aquesta nova etapa.
Una abraçada molt gran. Ens veiem.