En la vida et venen sovint moltes coses al capdavant, coses que penses de manera fugaç perquè ràpidament la teua ment et col·loca en el lloc. I si, jo pensava i si arriba el dia que em diuen…? Però ràpidament pensava … Com m’ho diran a mi?
Però el mes de desembre va arribar una trucada telefònica. A l’altre costat de la línia, l’alcalde Jorge Rodríguez, el qual em proposava, si tenia a bé, acceptar el càrrec de pregoner del Mercat Medieval d’Ontinyent per a la seua edició del 2026. La resposta va ser ràpida, “No et puc dir que no”. Va ser una decisió ràpida, sense pensar massa, fruit qui sap si de la il·lusió o de la inconsciència. Pot ser que fora més pel segon que pel primer. Però la veritat és que vaig pensar que suposava un repte que m’abellia realitzar, amb la lògica por a el que és nou, al que no has fet mai, però també amb la seguretat que sabia perfectament el que feia.
I de què es parla en un pregó? Ha sigut una pregunta que m’han fet moltes persones durant estes setmanes. El fil conductor sempre ha de ser el mateix mercat i a partir d’ací, cada pregoner el porta al seu camp, al que controla, al que domina i sent comoditat. En definitiva, al que li és familiar i quotidià. Al que viu.
La veritat és que les setmanes van passar molt ràpides i va arribar el dia. Tot disposat i a punt. Sempre vaig dir que això anava a ser una verdadera prova de foc. Molt còmode escrivint, molt còmode a vegades entrevistant, però els rols es canviaven. Van ser setmanes d’entrevistes i reportatges sobre mi. I la falta de costum estava, encara que crec que la vaig saber maquillar bastant bé. I després parlar en públic, que tampoc és que siga el meu. Però calia estar a l’altura de les circumstàncies, del càrrec, de la festa i de totes aquelles persones que sempre han cregut en mi.
Però els nervis estaven, i eren complicats de subjectar. La vesprada va començar amb el cant de albades i eixe moment em va tranquil·litzar un poc perquè em va retrocedir en el temps, als anys en què, al costat del meu pare i els seus amics, vaig ser membre de la rondalla Los de la Clave. El record d’aquella vesprada de dissabte en la qual, guitarres, bandúrries i lauds en mà, vàrem actuar en el convent de les Monges Carmelites i en les quals vam poder realitzar els cants de albades entre altres cançons. Va ser un moment especial perquè començara la funció.
I va arribar el moment de la veritat. Aparèixer pel balcó de la Societat de Festers i veure a tota aquella gent expectant donava un poc de vertigen. Calia posar a prova els meus dots d’orador que, tot siga dit, no són el meu fort. I tot va començar com havia de començar, amb veu noble i solemne com requeria el moment, però amb un tremolor de cames que, afortunadament, ningú del públic podia apreciar, ja que només s’apreciava la meua figura de cintura per a dalt. Els nervis no donaven treva, però no podia fallar.
Amb la mirada fixada en el text, de tant en tant, quan algun dels passatges es recitava de memòria, la meua mirada buscava. I el millor era que la meua mirada trobava. La família, els amics, les amigues, la comparsa, més amics, moltes cares conegudes que la memòria volia fotografiar i col·locar.
I jo continuava amb el meu pregó, percebent mirades, algun somriure i fins i tot llàgrimes furtives. Perquè el pregó anava dedicat a dues persones molt importants en la meua vida. Els meus pares faltaven físicament, però sabia que estaven amb mi en eixe moment. Perquè no fa falta veure per a saber. La dedicatòria, en forma d’estreles, era una manera d’agrair tot el que m’han aportat.
Va ser un pregó de picades d’ullet a moltes persones que, en alguns casos, van aconseguir endevinar el missatge. I va ser un pregó de vivències que va mesclar història i reivindicació davant el que podem perdre si no el cuidem, la capacitat de conversar i de viure al mateix temps. La capacitat que té Ontinyent per a portar celebrant mercats des de fa més de sis segles.
Amb l`última paraula del pregó van vindre els aplaudiments i va arribar, per a mi, el descans. Tot havia eixit, si no bé, tal com havia previst. I això era molt amb tot l’anteriorment exposat. Em vaig emportar la mà al cor i vaig donar les gràcies per tot i a tots. Van començar les enhorabones. Ara ja estava tranquil. A més d’eixir com tenia previst, semblava que havia eixit bé. Van tornar els cants de albades, una dedicada a mi concretament, una cosa que agrairé sempre.
Perquè d’agraïments va la cosa. Com vaig dir en el pregó, expressar gratitud és sentir-se agraït per les coses positives de la vida. De manera que només puc dir gràcies.
Gràcies per haver pensat en la meua persona per a pregonar el Mercat Medieval.
Gràcies per haver-me permés entrar en la història de les festes d’Ontinyent.
I gràcies a tots/es, per abrigallar-me eixe dia perquè tot isquera perfecte.
No ho oblidaré mai.
I el meu agraïment sempre serà etern.