Xe tu, les vegades que haurem sentit aqueixa frase. I el final de la mateixa ens el coneixem tots. La fira, aqueixa celebració popular que reuneix totes les condicions de gaudir per a la mainada i els adults. Ni més ni menys que per privilegi atorgat pel rei Alfons el Magnànim, se celebra fira a Ontinyent. Estem parlant de l’any 1418. Una fira en aquells anys de caràcter agrícola i ramadera, una convenció comercial lliure d’impostos i contribucions que congregava a molts veïns d’altres localitats durant els quinze dies que durava. La fira va anar evolucionant amb els anys, potenciant en la mateixa els productes de les indústries locals fins l’actualitat, amb inauguració per tot lo alt i passeig amb el seu nom. I entre els diversos emplaçaments que ha tingut podem citar la Plaça de la Concepció, la Plaça de Sant Domingo o la Plaça de la Coronació, el popular “Barranquet”, emplaçament que va tindre un gran arrelament i on la fira va adquirir, de manera definitiva, una certa esplendor abans de passar primer als terrenys que alberguen el Parc Mestre Ferrero fins al lloc actual . La mateixa s’estenia cap al carrer de Sant Jaume amb totes les seues paradetes, dies de comprar dàtils i pa de figues, regalicia i xufes, cotó de sucre i poma caramel·litzada. Tampoc han canviat molt les coses vist el vist. D’aquells anys de postguerra, on durant els tres anys següents a la guerra no es va celebrar la fira, moltes i molts encara recorden el “Tio Vivo”, els populars cavallets i les no menys conegudes Barquetes de Força, on els més aprensius baixaven d’elles més marejats que un all i oli. Després, amb els temps més moderns arribava l’Apol·lo XII, amb unes mesures de seguretat que ara en els nostres dies ens farien com a mínim somriure, o “El “Latigo”, amb aquell sòl de fusta desgastat per les envestides de la pròpia atracció. La tómbola i les seues nines i La Noria, on conta la llegenda que tants nuvis es van declarar a varis a metres d’altura. Però és la fira també temps de solidaritat. És temps de celebrar el mateix diumenge de fira el “Dia de la Bandereta” en favor de la Creu Roja. Era, en moments passats, temps d’entregar el dilluns de fira la voluntat per al quinto (quinto s’és una vegada en la vida) i omplir de monedes els barrets d’aquells joves que fins i tot en molts casos no tenien la majoria d’edat, però que havien de marxar de les seues cases per a “complir amb la pàtria”. És digne de dir la gran resposta que sempre han tingut aquests actes perquè si en la primera en favor d’una entitat benèfica remou sempre el costat solidari de la ciutadania, no eren menys aquelles donacions als quintos que realitzaven principalment moltes mares que veien reflectits en aquells joves als seus propis fills, que havien passat per idèntica situació, sabent de bon grat que allò de “complir amb la pàtria” anava a costar prous diners de la butxaca. Els joves les obsequiaven amb adhesius i fullets on es llegia allò de “Gràcies per les propines que ens donen, vostés ja saben on van, perquè ens fem el calder del que hi ha en el barret”. Perquè així acabava el dia per a ells, al voltant d’una bona paella, per a molts de comiat perquè era el dia en què esbrinaven el seu destí per a varis mesos. Dies de grans menjars, on no pot faltar la Coca de Fira, òrfena a vegades dels bolets característics de la zona depenent de lo bona que haja sigut la campanya. En fi, tota una sèrie de ritus, costums, anècdotes i diversió que fan dels dies de fira uns moments únics. Acabem l’escrit com el començarem, així que ja sabeu, a la fira no vages si no tens diners que voràs moltes coses i no et compraràs res. I si teniu sort i vos firen per allí ens veurem, disparant en el Tir el Cid o fent un Bingo. “El setze, secretari, ssshhtt, ssshhtt”.