Sempre es diu allò que les situacions excepcionals requereixen també de mesures excepcionals.
El món fester està regirat. I és que la duració de l’acte que més vistositat té de les nostres festes de moros i cristians, l’entrada, està ara mateix, en la picota. No és res nou afirmar que l’entrada ha entrat ja en una fase de desfasament. Sense més pal·liatius, té ja una duració més que excessiva i perilla, d’esta manera, que l’acte que més s’espera de les festes acabe convertint-se en el que més desesperació cause.
Les formules per a poder aconseguir que l’entrada no caiga en la ingratitud de l’espectador i del mateix fester són, no ens podem enganyar, difícils d’encaixar. Difícil papereta la de la junta de la Societat de Festers per a conjugar tantes sensibilitats. Tan complexa com la de totes aquelles juntes que han hagut de plantejar canvis en algun moment dels seus mandats. Canvis que a vegades van ser tombats per les assemblees i que van quedar, per tant, només en projecte.
En estos moments, i després de comentar tots els aspectes amb companys de festa en general, si és veritat que la proposta més escoltada de llavis de molts festers és la partició de l’entrada en dos dies. Primer, per l’excessiva duració de la mateixa en haver-se incrementat el nombre de components de totes les comparses, en un al·luvió de gent jove que ha vist com s’ha descompost davant els seus ulls l’oci a Ontinyent, optant molts per apuntar-se a les comparses que els han donat tota classe de facilitats, assegurant-se d’esta manera durant l’any, uns certs dies i mesos d’esplai i festa. La segona, l’increment a l’una de les temperatures que fan cada vegada més difícil que tant festers com espectadors puguen suportar la xafogor pròpia d’un estiu calorós, sobretot durant la vesprada.
En contrapartida, esta opció de partir l’entrada entropessa amb la disponibilitat dels visitants forans que venen a gaudir d’ella. Comentava el tema amb una bona amiga, festera també en la seua localitat i que cada any ve a gaudir de l’entrada, que solució proposaria ella per a evitar la llarga duració d’esta. La seua resposta va ser realitzar-la en dos dies. Tot seguit li vaig comentar si ella vindria els dos dies a veure l’entrada. La seua resposta va ser negativa. Com a molt, a l’entrada en la qual isqueren els seus amics. Ja havíem entropessat amb la primera pedra.
En estos moments, la proposta damunt de la taula és la de reduir les bandes de música per comparsa. A algunes la mesura no els afectaria, a unes altres els afectaria en excés. Ni festers ni músics ni espectadors estan acollint, per el que s’arreplega en converses en els tres àmbits, amb massa entusiasme esta proposta. Tornem a entropessar.
Això és perquè la tercera alternativa ni tan sols entra dins de les possibles travesses. Aquella que hauria de reduir el nombre de participants en l’entrada, cosa que la mateixa idiosincràsia festera d’Ontinyent no sembla que estiga disposada a acceptar.
Així que només ens queda que anar a debat, analitzant bé tot el que envolten les propostes. Caldrà escoltar també l’espectador del carrer, el que se senta a les sis de la vesprada i s’alça del seu seient quasi a les quatre del matí. Si el que vol veure és més música, menys festers o al revés. Escoltar els hostalers, que poden aportar que variant podria ser la més beneficiosa per als seus oficis. I a les comparses, que hauran de mullar-se i aportar les seues idees per a l’estudi d’estes.
Toca anar a debat per estes festes que ja són internacionals, amb l’únic objectiu que s’aconseguisca el ben desitjat equilibri entre totes les sensibilitats que les conformen.