Una vegada iniciada la pretemporada dels equips de futbol de la nostra ciutat, parlarem d’un partit que no va tindre caràcter oficial, amistós també com els que se celebren aquestes setmanes, quan possiblement la paraula amistós no ténia el mateix significat que l’actual, quan l’honor esportiu i el respecte a un escut eren una mica més que simples formalismes de cara a la fotografia, que va tindre lloc a Ontinyent un dilluns 24 d’abril de 1933.
Res més i ni més ni menys que han passat ja noranta anys de l’encara considerat com el millor partit de futbol de la història que s’ha jugat a la nostra ciutat. Aqueix dia, el Camp d’Esports El Clariano, conegut popularment com “El de la farinera”, va ser l’escenari del partit que va enfrontar als equips del Onteniente Foot-ball Club (amb els anglicismes permesos) i el Valladolid Deportivo (sense el real pel republicanisme).
L’equip blanquivioleta disputava una eliminatòria del campionat de Copa a Mestalla davant el València i va fer parada a Ontinyent per a enfrontar-se amb el club representatiu de la ciutat. Un Valladolid que jugava en Tercera Divisió i que aqueixa mateixa temporada havia disputat la promoció d’ascens a Segona Divisió, un equip en constant progressió esportiva que es va presentar aquella vesprada de dilluns amb totes les seues figures de categoria com ho eren el porter “Tenazas” Irigoyen, Álamo, Sañudo o Ramón Gabilondo, que arribaria a seleccionador nacional i que estudiava medicina en la Universitat de la ciutat del Pisuerga.
Els jugadors que aquella vesprada van formar sobre el terreny de joc del camp antic El Clariano van ser per part del Onteniente Foot-ball Club; García, Rubio, Serrano, Blanes, Batistet, Sanjuan, Perales, Tamarit, Gisbert, Arques i Aparicio. També va tindre els seus minuts Panseco.
Per part del Valladolid Deportivo van jugar; Irigoyen, Ochandiano, Luisón, Gabilondo, Ros, Lopez, Evaristo, San Miguel, Sañudo, Escudero i Álamo. Equip titularisim, els mateixos onze jugadors, que tan sols quinze dies abans en l’esmentada eliminatòria de Copa, havien sigut capaços d’empatar-li al València, equip ja en Primera Divisió.
Els “místers” de tots dos equips van ser Ángel Pérez i Esteban Platko, respectivament.
I que va passar aquella vesprada? Doncs que un autèntic huracà va agranar a l’equip vallisoletà del terreny de joc. Els primers vint minuts van ser d’un domini total dels locals, que van col·locar en el marcador un rotund 4-0, gols marcats per Aparicio, Arques, Perales i Panseco, situació que va fer que aquells grans futbolistes tragueren a relluir la seua casta i el millor del seu joc. La primera part va acabar en 4-3 favorable als locals, marcant pels visitants Evaristo, Sañudo i Escudero.
La segona part va continuar sent d’insultant domini de l’equip local que va aconseguir marcar dos gols més per mitjà d’Arques i Tamarit, i al qual fins i tot se li va anul·lar un per fora de joc. La veritat és que aquella vesprada, el Onteniente Foot-ball Club va tindre una actuació veritablement formidable, d’autèntica inspiració futbolística, des del porter García, que va detindre un penal, fins al davanter Aparicio amb el genial migcampista Batistet de cervell i motor de l’equip en partit sensacional (tan important va arribar a ser la seua participació en l’equip que el president-entrenador Ángel Pérez es va fer càrrec de l’import de la quota per a evitar que realitzara el servei militar i no afeblir d’aquesta manera a l’equip). El marcador finalment quedaria en un 6-3 en una de les vesprades futbolístiques més vibrants que s’han viscut a la nostra ciutat. “… assenyalada victòria davant un equip de la categoria del Valladolid…” deia la crònica d’El Mundo Deportivo en la seua edició del 29 d’abril de 1933.
Aquell partit, aquella actuació i aquella sorprenent victòria van quedar gravats en motles d’or per sempre en l’afició. La junta directiva del club en un comunicat va assegurar que “l’afició guardarà sempre un record inesborrable”. I així va ser.